27.6.06

Presentació i perdoneu les molèsties

Bé, el reportatge ja està acabat. He tingut alguns problemes tècnics amb el blog i a l'hora de posar música. Per això surten dos reportatges. El més recent és el que està més bé. L'altre és més curt i té problemes amb els vincles hipertextuals. Disculpeu-me, espero que us agradi!

Ja m'anireu comentant què us ha semblat.

De moment, ho deixem aquí.

Salut!

David.

26.6.06

LES MOSQUES




L'església és ben fosca. Només alguns febles raigs de llum intenten obrir-se pas enmig de les ombres. El soroll dels turistes, jubilats i estudiants ha quedat enrere. Amb un petit grup hem passat per la vora de l’altar, rodejat de sarcòfags pagans i paleocristians fins arribar davant d’un quadre estrany.



– ¡Ei tio!, ¡¿todo esto son tumbas?! ¡¿Hay gente muerta aquí debajo?!

– Sí, son tumbas, pero no pasa nada, hace tanto tiempo que están ahí que es como si nunca hubieran vivido. Así que no pasa nada. Podemos pisarlas y no pasa nada. Na-da.

– ¡¡QUÉ FLIPE TIO!!

– Bueno ya está bien, no hemos venido a ver tumbas. Os tengo que explicar, delante de este cuadro, la leyenda del santo patrón de Girona. Algú coneix la llegenda de sant Narcís i les mosques?, No?, Ningú?, Bé, doncs ja us l’explico jo.

Tot va començar el 1285 quan el rei, li direm francès per estalviar-nos complicacions, Felip l'Ardit, va decidir envair Catalunya amb un gran exèrcit, per la disputa pel regne de Sicília, amb el rei Pere II el Gran. Aquest, en un principi, havia ofès als nobles degut a un tema de recaptació d’impostos (el bovatge). No obstant, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells. Per això, aquí a Girona, la gent es va revoltar contra l’ocupació de l’exèrcit francès.

La ciutat abans de l’arribada dels assetjants es trobava enmig del caos generalitzat, amb una gran concentració de guerrers preparats pel combat, com els sanguinaris almogàvers, que saquejaven el Call jueu mentre es preparaven per la batalla. Fins i tot el rei Pere hagué de protegir els jueus i penjar, com escarment, algun almogàver per posar fi als aldarulls.

La població estava atemorida per l’ambient de guerra que s’hi respirava, preparada per fugir. En tres dies es va desallotjar la ciutat i defensant-la s’hi van quedar cent cavallers i dos mil cinc-cents infants, entre els quals sis-cents ballesters moros, sota les ordres de Ramon Folc de Cardona.

El 26 de juny, els invasors plantaven les tendes a l’oest de l’Onyar, al Mercadal.

L’ estiu del 1285, quan va tenir lloc l’atac, fou un estiu sufocant, terriblement humit, xafogós. Les mosques eren els àrbitres de la ciutat i del decadentisme que hi regnava. A la crònica de Bernat Desclot es parla de pestilències, malalties i fam.

Un panorama desolador.

Una atmosfera asfixiant.

L’aire carregat d’humitat feia empitjorar, encara més, la situació. Heu de pensar que a la petita ciutat de Girona hi ha 4 rius (El Ter, el Güell, l’Onyar i el Galligants), per tant, es crea sempre un microclima molt favorable per transmetre bactèries, fongs i les condicions higièniques a l’època, diguem, que tampoc eren gaire bones. Els atacants estigueren 3 mesos ancorats davant les sòlides muralles de Girona.

– ¿Así, todos murieron por el calor y la humedad?

– No. Los primeros muertos, seguramente, fueron a manos de los defensores de la ciudad. Al principi ja us he dit que la ciutat es va revoltar contra l’ocupació i estava fortament armada, preparada per la batalla.

El que sí va agreujar la situació foren aquests primers morts, barrejats amb la calor i la humitat elevada. Imagineu-vos una gran quantitat de cadàvers exposats a la calda que feia i a la forta humitat. Tot un caldo de cultiu pels dípters, per les mosques i els mosquits. Molts d’ells hematòfags, xucladors de sang. Una gran quantitat d’insectes: tàvecs, mosques d’estable, mosques d’ase, verdes, blaves, etc., a més, moltes mosques posen els ous sobre carn fresca o en descomposició i també en la boca o en els narius dels animals. La combinació de morts, calor i humitat era tota una bacanal per les mosques, que es deurien reproduir molt de pressa.

És en aquest moment que els soldats atacants ocupen l’església fortificada de Sant Feliu, fora muralles, com a caserna, per buscar refugi, a la fresca de les ombres. Així, imagineu-vos per un moment, aquest indret on som ara, ple de soldats cansats, cuits, farts de la calor, la humitat i la persistent insistència de milers de mosques, com estarien ajaguts sobre aquestes lloses que ara trepitgem, buscant la frescor de la pedra. Amb els seus cavalls, també descansant i bevent als abeuradors instal·lats a les capelles. Tot un amuntegament de bèsties i homes, suats, bruts, enmig de la pudor, de l’ambient sòrdid, de la porqueria i la ferum que es genera quan hi ha animals defecant, fa molta calor i sembla que les parets també suïn.

D’aquesta manera, els soldats, enmig de la pena, de la desplaença i la contrarietat van anar lliscant cap el punt més baix de l’ànima i de l’espai, cap a les antípodes de l’èxtasi, cap a les arrels del buit, del no-res. En aquest moment de desesperació i d’astènia col·lectiva deuria sorgir la llavor de l’odi que tots portem a dins, en la part més fosca del nostre interior. Davant la frustració de no poder haver la ciutat van decidir descarregar tota la força, la ràbia i la impotència, que es regenera amb la rancúnia, sobre els símbols de l’altre, de l’enemic, dels gironins. Perquè el llenguatge religiós és radical, per tractar sobre les coses de més transcendència, el més sagrat.

L’objectiu fou la tomba de sant Narcís, el cos del sant.

En una revolada, el sarcòfag ja era a terra i el cos del sant ja el tenien a les mans alguns soldats, que començaven a esquarterar-lo, enmig de la follia i la cridòria general, d’aquells rostres en la penombra de l’església, en la opacitat física i moral. Segons la llegenda, aquest és el moment de la plaga de les mosques, com a càstig diví per la profanació del sepulcre, però aquest cop són milers i milers les que surten del cos del sant i comencen a atacar els soldats i els cavalls. Piquen, mosseguen i s’introdueixen per tots els orificis que poden dels homes i les bèsties. Així ho narra, Bernat Desclot, un cronista de l’època: “e eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatre milia cavalls de preu e ben vint milia d’altres, sens tot si, que anc la plaga que Déus dona en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta.” I això és el que es representa en aquest quadre tan estrany que tenim aquí al davant.

El principi del fi de l’ assetjament a la ciutat. La llegenda de sant Narcís i les mosques.

Aquest episodi narrat n’és l’origen, però no és l’únic moment en què apareixen les mosques com les defensores de Girona. En un setge de l’exèrcit francès a la ciutat el 1653, un eixam de mosques verdes i blaves van atacar els francesos i així surt recollit en un imprès de l’època. També hi ha una referència del famós ministre mercantilista, Colbert, que explica en un memorial adreçat al rei Lluís XIV, El Rei Sol, que en un moment del setge, els gironins “posaren a la muralla una urna on hi havia el cos d’un sant bisbe de la ciutat, i al moment volaren al seu entorn tan gran quantitat de mosques que, caiguent damunt del vostre exèrcit, perdéreu tota la cavalleria”. A més d’aquest setge, també en d’altres es repeteix la llegenda de les mosques.

– Heu de tenir clar que una llegenda és una història que s’explica des de fa molts anys i que té una part de veritat i una part de mentida. Moltes vegades sorgeix de la necessitat de creure en els miracles i dels intents de mitificar els orígens i la història d’un lloc concret.

No obstant, és molt curiosa l'atracció que desperten, aquests petits éssers, per aquestes terres. Dalí ja es va interessar per la putrefacció de la carn, de les formes, per la descomposició, artística i moral. Així, les mosques eren el seu instrument per vehicular la seva angoixant visió del món (o el deliri grandiloqüent d'un molt tocat per la tramuntana).

Però no és l’únic que ha mostrat interés per les mosques, altres artistes gironins que, en algun moment, han utilitzat aquesta iconografia són Emília Xargay, Vila Clara, Domènec Fita o Carles Vivó. Però Dalí és, sens dubte, el que sentia més fascinació pel món de les mosques i així ho reflexa ell mateix en un dels seus escrits: “Quan pintava em posava sucre de dàtil a la punta del bigoti, i una mica de mel a la comissura dels llavis, i em posava a esperar el gran moment de bavar de satisfacció. Sempre que pinto bavo de satisfacció. De manera que esperava que vingués la mosca, s’aturés a la comissura de la boca entreoberta i penetrés llavors en ella. Quan la tenia dins, tancava la boca i la mosca feia “Brrrr” i la deixava anar, i llavors una altra mosca, i una altra...”.Dalí també sentia, en menor mesura, una certa seducció per uns altres insectes, les formigues, que també formaven part del seu món íntim. En la croada del rei francés Felip III, contra el rei Pere, de la que us acabo d’explicar l’episodi de les mosques i del setge a la ciutat, també hi apareixen les formigues. Davant les costes de Palafrugell, l’exèrcit francès va patir una derrota naval, a mans de Roger de Lloria, que anava al capdavant de la flota que va derrotar la de Felip III, just davant de les illes Formigues. En aquell lloc, hi ha una placa que commemora aquesta sagnant derrota naval.

Roger de Lloria fou un autèntic sàdic. Hi hagué molts morts, membres amputats, crits, por, foscor..., voleu que us expliqui com va anar?

– Sí, sí!!, explica, explica, ens agraden molt aquestes històries!

Doncs bé, en la crònica de Ramon Muntaner, es parla d’un desembarcament de 80 galeres, conduïdes per Roger de Lloria, a les Illes Formigues. Tothom que ha estat en aquests illots, sap que això és impossible, per falta d’espai i bones condicions d’atracament i menys, com pretén el cronista, que les 80 galeres estaven amagades rere els illots per sorprendre els francesos. Es tracta, clarament, d’un intent de mitificar l’episodi.

Sigui com sigui, ja us podeu imaginar el què va passar.

La batalla fou de nit. Milers d’homes en guerra. Crits. Grans sorolls de vaixells xocant. Por, molta por. Segurament els crits, a més de voler intimidar els enemics, també eren per treure’s la por de sobre. Segur que molts d’aquests soldats no sabien nedar i en un moment on encara no hi havia artilleria en els vaixells, els morts havien de ser un per un. Cos a cos o a mans dels ballesters.

Bernat Desclot parla de 6000 morts.

Tot un tapís de cossos inanimats, amputats, esguerrats, d’homes malferits desitjant morir per acabar amb la lenta i terrible agonia.

Roger de Lloria va guanyar l’enfrontament de forma molt heroica. Un gran estratega, però també, com us he dit, un gran sàdic. A uns quants supervivents els va lligar a un vaixell i els va fer ofegar a alta mar. A uns altres els va fer formar en fila índia, amb una corda i els va treure els ulls. “Feu-los trer abdós los ulls e enfilá’ls en una corda”. Al primer home, només li va treure un ull perquè pogués guiar la resta fins la frontera. Tot un missatge de poder pel rei de França. El senyor de les mosques, Sant Narcís, en aquest cas, no va fer acte de presència.

– Així el sant patró de Girona, sant Narcís, és el senyor de les mosques? Això em recorda un llibre que em va agradar molt de petit i que es titula precisament El senyor de les mosques, però no recordo l’autor...

William Golding. I aquest llibre està molt bé, jo també el vaig llegir de petit. El seu autor parteix del fet que el senyor de les mosques és com es coneix a Belcebú, el diable. Un símbol per parlar de la part més fosca de l’ànima humana. La maldat, la violència primordial que tots portem a dins.

En aquest món d’opacitat, les mosques sempre hi apareixen. Aquests petits insectes, les nostres companyes ho vulguem o no a vegades, sempre ens han despertat curiositat afectiva o sàdica.

Jocs infantils. Cruels o innocents, d’arrencar ales a les mosques o altres martiris o jugar a agafar-les per poder sentir el plaer de tornar-les a deixar lliures. Però les mosques sempre han estat un símbol de corrupció, degeneració i putrefacció. Ara que parlem de putrefacció, algú ha vist la peli de Boadella, Buen viaje, Excelencia, sobre els últims dies de la vida de Franco?

– No.

– Doncs, l’heu de veure, està molt bé. En ella, Boadella es dirigeix a les mosques, perquè vol mostrar que van ser les úniques que van plantar cara a la dictadura de Franco, fins al final. De fet, Franco, apareix al llarg de la pel·lícula com un autèntic belcebú, rodejat de mosques, que ensumen la putrefacció física i moral del Generalíssim.

En el darrer episodi bèl·lic en què apareix sant Narcís, en els setges que els exèrcits de Napoleó posaren a la ciutat de Girona, el 1808 i el 1809, que pròximament se’n celebrarà el bicentenari, no apareix cap referència a les mosques, però sí a sant Narcís, “Generalíssim” dels exèrcits, un indubtable belcebú gironí, protector de la ciutat.

En aquest viatge per la ciutat de les mosques i la seva història, heu vist com aquests petits insectes, aquestes petites taques negres, sempre han estat presents a la Girona tèrbola, sòrdida, dels carrers foscos i costeruts del call a l’època medieval, però aquestes mosques no només les trobem en un passat llunyà. En el passat més pròxim, també trobem aquestes petites taques negres, enmig del tedi i la grisor. Quan l’alè de la ciutat era dens, tebi, de solitud i tristor.

En l’època dels vestits vells, negres i d’esperits corcats. En l’època dels militars i els capellans. De les tombes i les beates. De la tristor i la deixadesa.

Aquest paisatge no era exclusiu de la Girona immortal, també era el paisatge de l’Espanya del tombant de segle, del decadentisme, on hi predominava el color negre, enmig d’una crisi de civilització, que quedava reflectida en l’art i la literatura. On la figura de l’intel·lectual es segregava de la multitud i establia una mirada crítica a aquesta grisor espiritual: Rusiñol, Regoyos, Solana, Verhaeren, Unamuno, Baroja, Maragall i molts d’altres.

Des de fa uns anys, aquesta ciutat sembla haver tornat a la vida, a la llum, a una resurrecció floral i espiritual. Però encara són moltes les mosques que pul·lulen per la ciutat: la desconfiança, les falses aparences, la insinceritat, l’egoisme, l’individualisme, la inseguretat, la superstició, la precarietat laboral, l’odi, el tedi, el recel a l’estranger, la Setmana Santa, l’especulació, el mal, els prejudicis, la buidor i les idolatries als nous sants, a les noves esclavituds.

25.6.06

LES MOSQUES

L’església és ben fosca. Només alguns febles raigs de llum intenten obrir-se pas enmig de les ombres. El soroll dels turistes, jubilats i estudiants ha quedat enrere. Amb un petit grup hem passat per la vora de l’altar, rodejat de sarcòfags pagans i paleocristians fins arribar davant d’un quadre estrany.


– ¡Ei tio!, ¡¿todo esto son tumbas?! ¡¿Hay gente muerta aquí debajo?!

– Sí, son tumbas, pero no pasa nada, hace tanto tiempo que están ahí que es como si nunca hubieran vivido. Así que no pasa nada. Podemos pisarlas y no pasa nada. Na-da.

– ¡¡QUÉ FLIPE TIO!!

– Bueno ya está bien, no hemos venido a ver tumbas. Os tengo que explicar, delante de este cuadro, la leyenda del santo patrón de Girona.

– Algú coneix la llegenda de sant Narcís i les mosques?, No?, Ningú?, Bé, doncs ja us l’explico jo.

Tot va començar el 1285 quan el rei, li direm francès per estalviar-nos complicacions, Felip l’Ardit, va decidir envair Catalunya amb un gran exèrcit, per la disputa pel regne de Sicília, amb el rei Pere II el Gran. Aquest, en un principi, havia ofès als nobles degut a un tema de recaptació d’impostos (el bovatge). No obstant, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells. Per això, aquí a Girona, la gent es va revoltar contra l’ocupació de l’exèrcit francès.

La ciutat abans de l’arribada dels assetjants es trobava enmig del caos generalitzat, amb una gran concentració de guerrers preparats pel combat, com els sanguinaris almogàvers, que saquejaven el Call jueu mentre es preparaven per la batalla. Fins i tot el rei Pere hagué de protegir els jueus i penjar, com escarment, algun almogàver per posar fi als aldarulls. La població estava atemorida per l’ambient de guerra que s’hi respirava, preparada per fugir. En tres dies es va desallotjar la ciutat i defensant-la s’hi van quedar cent cavallers i dos mil cinc-cents infants, entre els quals sis-cents ballesters moros, sota les ordres de Ramon Folc de Cardona.

El 26 de juny, els invasors plantaven les tendes a l’oest de l’Onyar, al Mercadal.

L’ estiu del 1285, quan va tenir lloc l’atac, fou un estiu sufocant, terriblement humit, xafogós. Les mosques eren els àrbitres de la ciutat i del decadentisme que hi regnava. A la crònica de Bernat Desclot es parla de pestilències, malalties i fam.

Un panorama desolador.

Una atmosfera asfixiant.

L’aire carregat d’humitat feia empitjorar, encara més, la situació. Heu de pensar que a la petita ciutat de Girona hi ha 4 rius (El Ter, el Güell, l’Onyar i el Galligants), per tant, es crea sempre un microclima molt favorable per transmetre bactèries, fongs i les condicions higièniques a l’època, diguem, que tampoc eren gaire bones. Els atacants estigueren 3 mesos ancorats davant les sòlides muralles de Girona.

– ¿Así, todos murieron por el calor y la humedad?

– No. Los primeros muertos, seguramente, fueron a manos de los defensores de la ciudad. Al principi ja us he dit que la ciutat es va revoltar contra l’ocupació i estava fortament armada, preparada per la batalla.

El que sí va agreujar la situació foren aquests primers morts, barrejats amb la calor i la humitat elevada. Imagineu-vos una gran quantitat de cadàvers exposats a la calda que feia i a la forta humitat. Tot un caldo de cultiu pels dípters, per les mosques i els mosquits. Molts d’ells hematòfags, xucladors de sang. Una gran quantitat d’insectes: tàvecs, mosques d’estable, mosques d’ase, verdes, blaves, etc., a més, moltes mosques posen els ous sobre carn fresca o en descomposició i també en la boca o en els narius dels animals. La combinació de morts, calor i humitat era tota una bacanal per les mosques, que es deurien reproduir molt de pressa.

És en aquest moment que els soldats atacants ocupen l’església fortificada de Sant Feliu, fora muralles, com a caserna, per buscar refugi, a la fresca de les ombres. Així, imagineu-vos per un moment, aquest indret on som ara, ple de soldats cansats, cuits, farts de la calor, la humitat i la persistent insistència de milers de mosques, com estarien ajaguts sobre aquestes lloses que ara trepitgem, buscant la frescor de la pedra. Amb els seus cavalls, també descansant i bevent als abeuradors instal·lats a les capelles. Tot un amuntegament de bèsties i homes, suats, bruts, enmig de la pudor, de l’ambient sòrdid, de la porqueria i la ferum que es genera quan hi ha animals defecant, fa molta calor i sembla que les parets també suïn.

D’aquesta manera, els soldats, enmig de la pena, de la desplaença i la contrarietat van anar lliscant cap el punt més baix de l’ànima i de l’espai, cap a les antípodes de l’èxtasi, cap a les arrels del buit, del no-res. En aquest moment de desesperació i d’astènia col·lectiva deuria sorgir la llavor de l’odi que tots portem a dins, en la part més fosca del nostre interior. Davant la frustració de no poder haver la ciutat van decidir descarregar tota la força, la ràbia i la impotència, que es regenera amb la rancúnia, sobre els símbols de l’altre, de l’enemic, dels gironins. Perquè el llenguatge religiós és radical, per tractar sobre les coses de més transcendència, el més sagrat.

L’objectiu fou la tomba de sant Narcís, el cos del sant.

En una revolada, el sarcòfag ja era a terra i el cos del sant ja el tenien a les mans alguns soldats, que començaven a esquarterar-lo, enmig de la follia i la cridòria general, d’aquells rostres en la penombra de l’església, en la opacitat física i moral.


Segons la llegenda, aquest és el moment de la plaga de les mosques, com a càstig diví per la profanació del sepulcre, però aquest cop són milers i milers les que surten del cos del sant i comencen a atacar els soldats i els cavalls. Piquen, mosseguen i s’introdueixen per tots els orificis que poden dels homes i les bèsties. Així ho narra, Bernat Desclot, un cronista de l’època: “e eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatre milia cavalls de preu e ben vint milia d’altres, sens tot si, que anc la plaga que Déus dona en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta.” I això és el que es representa en aquest quadre tan estrany que tenim aquí al davant.

El principi del fi de l’ assetjament a la ciutat. La llegenda de sant Narcís i les mosques.

Aquest episodi narrat n’és l’origen, però no és l’únic moment en què apareixen les mosques com les defensores de Girona. En un setge de l’exèrcit francès a la ciutat el 1653, un eixam de mosques verdes i blaves van atacar els francesos i així surt recollit en un imprès de l’època. També hi ha una referència del famós ministre mercantilista, Colbert, que explica en un memorial adreçat al rei Lluís XIV, El Rei Sol, que en un moment del setge, els gironins “posaren a la muralla una urna on hi havia el cos d’un sant bisbe de la ciutat, i al moment volaren al seu entorn tan gran quantitat de mosques que, caiguent damunt del vostre exèrcit, perdéreu tota la cavalleria”. A més d’aquest setge, també en d’altres es repeteix la llegenda de les mosques.

– Heu de tenir clar que una llegenda és una història que s’explica des de fa molts anys i que té una part de veritat i una part de mentida. Moltes vegades sorgeix de la necessitat de creure en els miracles i dels intents de mitificar els orígens i la història d’un lloc concret.

No obstant, és molt curiosa l'atracció que desperten, aquests petits éssers, per aquestes terres. Dalí ja es va interessar per la putrefacció de la carn, de les formes, per la descomposició, artística i moral. Així, les mosques eren el seu instrument per vehicular la seva angoixant visió del món (o el deliri grandiloqüent d'un molt tocat per la tramuntana).

Però no és l’únic que ha mostrat interés per les mosques, altres artistes gironins que, en algun moment, han utilitzat aquesta iconografia són Emília Xargay, Vila Clara, Domènec Fita o Carles Vivó. Però Dalí és, sens dubte, el que sentia més fascinació pel món de les mosques i així ho reflexa ell mateix en un dels seus escrits: “Quan pintava em posava sucre de dàtil a la punta del bigoti, i una mica de mel a la comissura dels llavis, i em posava a esperar el gran moment de bavar de satisfacció. Sempre que pinto bavo de satisfacció. De manera que esperava que vingués la mosca, s’aturés a la comissura de la boca entreoberta i penetrés llavors en ella. Quan la tenia dins, tancava la boca i la mosca feia “Brrrr” i la deixava anar, i llavors una altra mosca, i una altra...”.
Dalí també sentia, en menor mesura, una certa seducció per uns altres insectes, les formigues, que també formaven part del seu món íntim. En la croada del rei francés Felip III, contra el rei Pere, de la que us acabo d’explicar l’episodi de les mosques i del setge a la ciutat, també hi apareixen les formigues. Davant les costes de Palafrugell, l’exèrcit francès va patir una derrota naval, a mans de Roger de Lloria, que anava al capdavant de la flota que va derrotar la de Felip III, just davant de les illes Formigues. En aquell lloc, hi ha una placa que commemora aquesta sagnant derrota naval.

Roger de Lloria fou un autèntic sàdic. Hi hagué molts morts, membres amputats, crits, por, foscor..., voleu que us expliqui com va anar?

– Sí, sí!!, explica, explica, ens agraden molt aquestes històries!

Doncs bé, en la crònica de Ramon Muntaner, es parla d’un desembarcament de 80 galeres, conduïdes per Roger de Lloria, a les Illes Formigues. Tothom que ha estat en aquests illots, sap que això és impossible, per falta d’espai i bones condicions d’atracament i menys, com pretén el cronista, que les 80 galeres estaven amagades rere els illots per sorprendre els francesos. Es tracta, clarament, d’un intent de mitificar l’episodi.


Sigui com sigui, ja us podeu imaginar el què va passar.

La batalla fou de nit. Milers d’homes en guerra. Crits. Grans sorolls de vaixells xocant. Por, molta por. Segurament els crits, a més de voler intimidar els enemics, també eren per treure’s la por de sobre. Segur que molts d’aquests soldats no sabien nedar i en un moment on encara no hi havia artilleria en els vaixells, els morts havien de ser un per un. Cos a cos o a mans dels ballesters.

Bernat Desclot parla de 6000 morts.

Tot un tapís de cossos inanimats, amputats, esguerrats, d’homes malferits desitjant morir per acabar amb la lenta i terrible agonia.

Roger de Lloria va guanyar l’enfrontament de forma molt heroica. Un gran estratega, però també, com us he dit, un gran sàdic. A uns quants supervivents els va lligar a un vaixell i els va fer ofegar a alta mar. A uns altres els va fer formar en fila índia, amb una corda i els va treure els ulls. “Feu-los trer abdós los ulls e enfilá’ls en una corda”. Al primer home, només li va treure un ull perquè pogués guiar la resta fins la frontera. Tot un missatge de poder pel rei de França. El senyor de les mosques, Sant Narcís, en aquest cas, no va fer acte de presència.

– Així el sant patró de Girona, sant Narcís, és el senyor de les mosques? Això em recorda un llibre que em va agradar molt de petit i que es titula precisament El senyor de les mosques, però no recordo l’autor...

William Golding. I aquest llibre està molt bé, jo també el vaig llegir de petit. El seu autor parteix del fet que el senyor de les mosques és com es coneix a Belcebú, el diable. Un símbol per parlar de la part més fosca de l’ànima humana. La maldat, la violència primordial que tots portem a dins.

En aquest món d’opacitat, les mosques sempre hi apareixen. Aquests petits insectes, les nostres companyes ho vulguem o no a vegades, sempre ens han despertat curiositat afectiva o sàdica.

Jocs infantils. Cruels o innocents, d’arrencar ales a les mosques o altres martiris o jugar a agafar-les per poder sentir el plaer de tornar-les a deixar lliures. Però les mosques sempre han estat un símbol de corrupció, degeneració i putrefacció. Ara que parlem de putrefacció, algú ha vist la peli de Boadella, Buen viaje, Excelencia, sobre els últims dies de la vida de Franco?

– No.

– Doncs, l’heu de veure, està molt bé. En ella, Boadella es dirigeix a les mosques, perquè vol mostrar que van ser les úniques que van plantar cara a la dictadura de Franco, fins al final. De fet, Franco, apareix al llarg de la pel·lícula com un autèntic belcebú, rodejat de mosques, que ensumen la putrefacció física i moral del Generalíssim.

En el darrer episodi bèl·lic en què apareix sant Narcís, en els setges que els exèrcits de Napoleó posaren a la ciutat de Girona, el 1808 i el 1809, que pròximament se’n celebrarà el bicentenari, no apareix cap referència a les mosques, però sí a sant Narcís, “Generalíssim” dels exèrcits, un indubtable belcebú gironí, protector de la ciutat.

En aquest viatge per la ciutat de les mosques i la seva història, heu vist com aquests petits insectes, aquestes petites taques negres, sempre han estat presents a la Girona tèrbola, sòrdida, dels carrers foscos i costeruts del call a l’època medieval, però aquestes mosques no només les trobem en un passat llunyà. En el passat més pròxim, també trobem aquestes petites taques negres, enmig del tedi i la grisor. Quan l’alè de la ciutat era dens, tebi, de solitud i tristor.

En l’època dels vestits vells, negres i d’esperits corcats. En l’època dels militars i els capellans. De les tombes i les beates. De la tristor i la deixadesa.

Aquest paisatge no era exclusiu de la Girona immortal, també era el paisatge de l’Espanya del tombant de segle, del decadentisme, on hi predominava el color negre, enmig d’una crisi de civilització, que quedava reflectida en l’art i la literatura. On la figura de l’intel·lectual es segregava de la multitud i establia una mirada crítica a aquesta grisor espiritual: Rusiñol, Regoyos, Solana, Verhaeren, Unamuno, Baroja, Maragall i molts d’altres.


Des de fa uns anys, aquesta ciutat sembla haver tornat a la vida, a la llum, a una resurrecció floral i espiritual. Però encara són moltes les mosques que pul·lulen per la ciutat: la desconfiança, les falses aparences, la insinceritat, l’egoisme, l’individualisme, la inseguretat, la superstició, la precarietat laboral, l’odi, el tedi, el recel a l’estranger, la Setmana Santa, l’especulació, el mal, els prejudicis, la buidor i les idolatries als nous sants, a les noves esclavituds.

9.6.06

Un reportatge?

El tema del reportatge: Girona i les mosques.

No és un tema nou, inèdit. Ja existeixen molts treballs que parlen sobre el miracle de Sant Narcís. En Pep Valsalobre té un bon treball, ben documentat i extens. També hi ha el de l'Anna Cortadellas o el de Ramon Alberch. A més d'aquests treballs, trobem nombrosos articles, com el d'en Pep Vila, o algunes referències al miracle gironí de les mosques.

A mi em seduïa poder fer alguna cosa que fos una mica diferent del que s'havia fet. Fer alguna cosa atractiva. Sota una clara voluntat d'agradar. La solució és la literatura. Per això, aquest treball s'allunya molt del reportatge convencional i així m'ho ha fet notar la Rosa Gil, però a la vegada m'ha donat ànims per no aturar-nos aquí, cal seguir endavant, fins al final. Encara que el resultat no sigui del tot un reportatge clàssic.

Espero que tots els altres del màster opinin igual. Gràcies Rosa.

Veurem com acaba tot. Espero més consells i comentaris.

8.6.06

La ciutat de les mosques


L'inici del viatge

6.6.06

INTRODUCCIÓ

Barrejar història i ficció. Història i literatura.

Avui dia sembla que la gent té ganes de saber coses, però a la vegada entretenir-se, passar-s'ho bé i que el coneixement no hagi de ser un suplici o un esforç. Per això, diuen, les novel·les històriques tenen tant d'èxit.

El reportatge també podria anar una mica en aquesta línia. Ja que, una de les petites feines que faig són les visites guiades i en una ens aturem davant del quadre de Sant Narcís i les mosques, podríem aprofitar-ho perquè el fil del reportatge fos el fil d'una hipotètica explicació en una visita guiada. Per tant, poden aparèixer petits diàlegs o comentaris mentre refilem.

Una possible introducció o primera plana del reportatge podria ser aquesta:

"L’església és ben fosca. Només alguns febles raigs de llum intenten obrir-se pas enmig de les ombres. El soroll dels turistes, jubilats i estudiants ha quedat enrere. Amb un petit grup hem passat per la vora de l’altar, rodejat de sarcòfags pagans i paleocristians fins arribar davant d’un quadre estrany.

– Ei tio!!, todo esto son tumbas?! Hay gente muerta aquí debajo?!

– Sí, son tumbas, pero no pasa nada, hace tanto tiempo que están ahí que es como si nunca hubieran vivido. Así que no pasa nada. Podemos pisarlas y no pasa nada. Na-da.

– QUÉ FLIPE TIO!!

– Bueno ya está bien, no hemos venido a ver tumbas. Os tengo que explicar, delante de este cuadro, la leyenda del santo patrón de Girona.

– Algú coneix la llegenda de Sant Narcís i les mosques? No? Ningú?, Bé, doncs ja us l’explico jo.

Tot va començar el 1285 quan el rei, li direm francès per estalviar-nos complicacions, Felip l’Ardit, va decidir envair Catalunya amb un gran exèrcit, per la disputa pel regne de Sicília, amb el rei Pere II el Gran. Aquest, en un principi, havia ofès als nobles degut a un tema de recaptació d’impostos (el bovatge). No obstant, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells. Per això, aquí a Girona la gent es va revoltar contra l’ocupació de l’exèrcit francès, que diuen podia haver-se obert pas pel riu Onyar per entrar a Girona..."

Tot seguit podria haver-hi una descripció de la Girona sòrdida i tèrbola amb la que es van trobar els francesos. A més, en aquesta mateixa croada contra el rei Pere, Felip III va patir una derrota naval davant les costes de Palafrugell, a les illes Formigues. Formigues, mosques...Dalí. Ja ho tenim.

Roger de Llúria (o Lloria o el que sigui), que anava al capdavant de la flota que va derrotar la de Felip III, va ser un autèntic sàdic.

Crits, sang, membres amputats, mosques..., haurem de contenir-nos perquè tot plegat no resulti massa gore.