3.9.07

Llums de malenconia

“Non est magnum ingenium sine melancholia”

Dreyer i Hammershøi. Cinema i pintura. Una mateixa llum. Però és aquesta una llum d’esperança i de felicitat?

És estrany comprovar com és possible reproduir la tristor, la buidor i la malenconia a través de la llum, quan gairebé sempre són representades a través de la opacitat i la penombra. Als quadres de l’artista danès Hammershøi (1864-1916) la llum és una llum de repòs, d’un ambient gris, que et transporta a nivells de paràlisi existencial. El hombre segrega desastre, deia Cioran.

Carl Theodor Dreyer (1889-1968), cineasta, partia de la llum de Hammershøi, com es mostra a l’exposicició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). A través de paisatges exteriors freds, de paisatges interiors buits. Sempre una mateixa llum. Marshall MacLuhan sentenciava “the medium is the message”, però aquest no és un missatge d’il•lusió i felicitat. No són quadres que et puguis estar mirant amb un somriure d’esperança a la cara, perquè imposen pal•lidesa, quietud, introspecció, et per se sensació de buidor. Hi ha però qui diferencia entre la llum d’un i de l’altre , la de Hammershøi seria una llum de silenci i la de Dreyer, de paraula, de combat entre la vida i la realitat del món. Una intenta atrapar un instant, l’instant que remet a la nostra essència. L’altra, la del cineasta, ens narra una història. Potser són conceptes diferents, però les sensacions que transmeten l’una i l’altra són idèntiques.

Montesquieu ja partia d’un determinisme climàtic, al segle XVIII, a l’hora d’establir diferències entre l’ànima dels països nòrdics i la dels països mediterranis. Mentre que als països nòrdics la sensació predominant de fred afavoreix el treball i l’esforç, perquè d’aquesta manera és més fàcil que et passi el fred; als països mediterranis es tendeix més a la mandra, gràcies al clima més temperat i més propici al repòs i al no fer res.
Aquesta dicotomia, a part de ser molt reduccionista, no deixa de tenir un punt de gràcia. El que ens interessa és aquest fet de singularitat nòrdica, la seva mirada sobre el món. Una mirada moltes vegades influïda, potser, pel seu clima, per aquesta llum grisa. No sabem si és pel clima o per la llum, però el cas és que molts al segle XVIII ja estaven convençuts que el clima afavoria el mal, la malenconia. Recordem que la paraula ve del grec melas (negra) i khole (bilis). Una forma de bogeria caracteritzada per una opacitat espiritual, si és que la podem anomenar així. En definitiva, una profunda tristesa, un estat depressiu que pot acabar en suïcidi. Per desgràcia, als països nòrdics hi ha els índexs més alts de suïcidis d’ Europa. Tots aquests elements no són aliens en l’obra dels dos artistes danesos. Dreyer treballava el cinema com un retrat de l’ànima, els decorats en les seves obres tenen una gran importància per plasmar la psicologia dels personatges. El seu llenguatge i la seva estètica són les de Hammershøi, com defensava el poeta i historiador de l’art, Paul Vad. Tots dos comparteixen una simplificació visual. Hammershøi es mou constanment pels tons grisos i els espais interiors, amb personatges femenins que donen l’esquena al que mira el quadre. El repòs d’un instant, un instant que supura angoixa existencial. Un univers de sensacions cromàtiques compartit amb el cineasta danès.

En definitiva, la llum d’aquests dos artistes és, en moltes ocasions, una llum de malenconia. Encara que no hi ha un missatge de desesperança, ni d’un ombrívol pessimisme. En Dreyer, Amor omnia. Molt influit pel pensament de Kierkegaard, l’angoixa existencial no pot desembocar en desesperació, la solució està en la fe. A Ordet, per exemple, hi ha molta bellesa en els objectes quotidians i la fe pot aconseguir qualsevol cosa, inclús vèncer a la mort. Dreyer participa de la crisi de la modernitat, atès que aquesta no ho resolt tot, queden molts dubtes, molta incertesa per resoldre. Misteris. En Hammershøi no hi ha fe en el món, en l’exterior, la majoria de les seves pintures són interiors, amb un estil gairebé zen. La mirada sobre els seus quadres segueix una litúrgia quasi bé mística i la sensació de buidor és més gran. Per això, potser, Dreyer es va fixar en les pintures del seu compatriota, en elles el desert de l’ànima hi és del tot simbolitzat i pot ajudar a reflectir un moment de crisi moral situat entre el finit i l’infinit, entre allò temporal i allò etern, entre l’humà i el diví.