"L'aparador de l'art com snobisme"

“La capacidad de atención del hombre es limitada y debe ser constantemente espoleada por la provocación.”

Albert Camus.

“Un hombre que no ha pasado a través del infierno de sus pasiones, no las ha superado nunca.”

Carl Gustav Jung

“Apunts al natural” és el títol que els traductors han considerat el més oportú per la pel•lícula de Martin Scorsese, dins l’obra col•lectiva Històries de Nova York. Però el títol original en anglès és Life Lessons. Per què aquest títol ? Per què aquesta traducció?

El protagonista del film és un pintor de Nova York, un pintor urbà, molt allunyat dels tòpics del pintor rural, figuratiu, enmig d’un paisatge bucòlic. Aquest és un pintor molt new age. Amb una pose de deixat, brut, però a la vegada, un dels pintors més reconeguts de la ciutat-centre del món. Ens l’hem de creure? El personatge de Lionel Dobie (Nick Nolte), el pintor irreverent només en les formes, fins i tot fa servir la tapa d’un cubell d’escombraries per barrejar la pintura. És un outsider? Un artista maleït? Sembla que no. Sembla que Scorsese, davant la nostra dificultat d’atenció, només ens vulgui provocar. Només és un snob. Hi ha qui diu que Scorsese salva l’art, no el personatge del pintor, potser sí. Potser també ens vol parlar de l’amor, de les passions, com el motor de la vida, de la creació.

El peu de l’Arquette és la inspiració. Un peu nu, com el de L’obra mestra desconeguda de Balzac, com a la pel•lícula de Jacques Rivette, La belle noiseuse, referents del film d’Scorsese. No són els únics. També hi ha present Jackson Pollock, deutor de Miró, Picasso, la pintura mexicana i l’alcohol, que el va acabar matant però sembla que era la única manera de calmar la seva ment torturada, que li aportava la falsa serenitat que no va aconseguir vivint enmig de la natura. Com es pot veure en el biopic d’Ed Harris, Pollock. I Lionel Dobie, com calma la tortura de la falta d’inspiració, del no poder exorcitzar els seus mals interiors cap a la pintura? Doncs amb la passió, amb l’amor, amb el desig que li inspira la seva ajudant/aprenent interpretada per Rosanna Arquette. Abans que ella arribi, a la tela només veiem alguns gargots. A partir de la visió del seu peu, comença la inspiració, comença a fluir l’energia i de fons sona música rock, els Rolling Stones, entre d’altres, atès que aquest és un pintor molt modern, actual, urbà. La seva musa és l’Arquette, la fatalitat, la malenconia, la ràbia per la frustració del desig de posseïr-la li donen material per omplir la seva tela de dolor, d’energia, dels seus dimonis interiors. Tota la part més obscura del seu interior surt a l’exterior i la fixa a la tela. Així, Scorsese realitza un superficial viatge al fons de l’ànima del pintor. Intenta presentar-nos un personatge descarnat, arraconat del món que el rodeja, com un Ferdinand Bardamu, però més light, de pega. Només és una vitrina. Tot és mentida. Un estafador d’abismes. L’infern de les seves passions no ha estat superat, de fet no ha existit mai. Aparador i realitat. Quan la seva musa desapareix, no triga a trobar una substituta, de fet, la primera que li posa la mà a sobre. Ara desapareix, per nosaltres, la seva façana de nihilista autodestructiu, com un personatge de Dostoievski. Llavors per què l’aparença de tota la resta? Potser Scorsese ha pecat de pretenciós. De fet el títol original ja ho és de pretenciós i un queda decebut al veure’n el resultat. Semblava que ens volia parlar de moltes coses, de la tortura de l’ànima, del procés creatiu de l’artista i d’on prové la seva font d’inspiració. De l’amor i el desig. Però el resultat és buit, només ens hem quedat amb les aparences. Apunts al natural? Com deia el gran Oscar Wilde, “ser natural és la més difícil de les poses”.

Queda l’opció que Scorsese hagi tingut presents totes aquestes qüestions en tot moment, que en realitat, l’obra sigui una genialitat, encara que no ho sembli. Una immensa broma. D’aquí el títol inicial, de Life lessons, tota una denúncia de la decadència del món i a on millor que a Nova York per dur a terme aquesta denúncia? La nostra vida és tan sols un aparador, sempre darrere una musa que ens inspiri per poder crear, per poder estimar, per poder patir i tornar a començar, com un Sísif orgullós. Sense remei. Quina solució ens queda? La nostra generació no ha patit cap guerra, tampoc una gran depressió, a vegades, la nostra depressió són les nostres vides. La nostra guerra és espiritual, la de la insatisfacció quan veiem complerts els nostres desitjos, la dificultat de ser feliç en un món buit, en un món de dolor. El consol d’Epicur: una vida corrent i virtuosa, que lluita per ser sàvia però sense allunyar-se mai gaire de la follia, no sembla que sigui fàcil d’aplicar avui en dia. La solució està en l’art. Si seguim aquí no hem de tenir por i hem d’avançar fins al final, tornar a començar constantment Potser els trets d’Scorsese anaven per aquí..., però no sé si es mereix aquest benefici del dubte després de veure’n el resultat. O sí?