ELS ASSASSINATS DEL CARRER DE LA MORGUE, d'Edgar A. Poe

Primer de tot, ens hem de situar: Poe. Els assassinats del carrer de la Morgue. Conte terrorífic? Doncs no, contràriament al que es podria pensar (i esperar d’un dels més famosos autors d’històries de por) aquest relat no és de terror o basarda, però sí és un conte sobre un enigma, un misteri. No deixa de ser curiós que un autor romàntic, com aquest, partís de la lògica, de la raó i apostés per operar amb minuciosa intel·ligència, a l’hora de la seva creació literària, sense comptar per res amb la intuïció (les Muses) o l’atzar. Les seves obres són fruit de la mateixa exactitud i de la lògica rigorosa d’un problema matemàtic. Aquesta idiosincràsia és compartida pel protagonista del conte que ressenyem: Auguste Dupin. Un personatge cerebral. Un individu al marge, amb un ritme diferent al que marca la societat, un flâneur. Sense arribar a un escorcoll massa concentrat o massa directe de la realitat: “La veritat no sempre és dins un pou”. Una facultat analítica més enllà de l’enginy, profunda. Perquè aquesta és una de les narracions precursores de la novel·la detectivesca. Així Edgar Allan Poe (1809-1849) és considerat el fundador d’aquest gènere que acabarà per definir Arthur Conan Doyle, amb el seu Sherlock Holmes. Però Poe fou abans que res, un poeta, volia ser un poeta i per raons professionals es va haver de fer periodista. Publica en alguns mitjans, però la vocació continua sent la poesia. D’aquesta doble vessant sorgeix una imbricació entre el que era i el que volia ser. Poe sotmet els textos a l’estil del format de revista o diari. Es decanta per la brevetat. Molt en la línia del seu temps: els mitjans comencen a tenir pes en la societat dels EUA, és un temps caracteritzat per la fugacitat dels sentiments, dels fets. La brevetat esdevé un element de la modernitat provinent del romanticisme (primera meitat del segle XIX). És una literatura feta a la carta pel nou lector, però és també molt crítica amb el funcionament de la societat moderna a partir de la ironia, del sarcasme.
En “Els assassinats del carrer de la Morgue”, el periodista reflecteix la realitat, però no arriba a copsar-la en la seva totalitat, no arriba a aprehendre-la. El que sí que ho fa és el personatge presentat com un poeta (M. Dupin), que es situa al marge de la realitat, va al revés del món, viu de nit, no segueix la corrent. Per Poe, potser, és una manera de criticar el funcionament de la societat, perquè fou un ser marginal, com el mateix protagonista, amb una vida tràgica, rodejat d’ambició, de fe en el progrés, intentant sobreviure en un país on el temps i els diners ho són tot, la major preocupació i el major interès dels seus ciutadans. Una realitat no gaire allunyada dels temps que vivim avui dia. Poe ho va narrar tot des de l’obscuritat, des de la foscor dels móns màgics dels seus relats, com en el conte que ressenyem, on el tema d’un assassinat comès en un lloc tancat pot apuntar cap a quelcom màgic, però que es resol de forma lògica (el crim ha estat comès per un goril·la que accedeix al lloc dels fets per un parallamps). En definitiva, va viure l’opacitat d’un món on sentia que no hi pertanyia. Com sentencia Cioran: “Cuanto más nos tratamos con la gente, más se oscurecen nuestros pensamientos; y cuando, para aclararlos, volvemos a nuestra soledad, encontramos en ella la sombra que ellos han proyectado.” Aquest podria ser el cas de l’autor de “El gat negre”. Baudelaire el descriu com “un ànima lliure i solitària”. Per aquest autor francès, Poe, és una gran influència (com també l’impressionisme i les exigències del periodisme) i com el mateix Baudelaire va dir: “Allò efímer requereix brevetat en el poema, reduït a un apunt, també en el relat, que s’ha de llegir d’una tirada, sense interrupcions que distreguin l’atenció del lector i trenquin la seva continuïtat”. Una opinió que ben segur Poe hauria compartit. La fi de l’autor de “Els assassinats del carrer de la Morgue” va ser tan tràgica com la seva vida, víctima de les seves circumstàncies: “Una poesía digna de ese nombre comienza por la experiencia de la fatalidad. Sólo los malos poetas son libres” (Cioran).

"Homenatge a Delacroix", d'Henri Fantin-Latour

LES IL·LUSIONS PERDUDES, d'Honoré de Balzac

Balzac. Il·lusions perdudes. La comèdia humana. Ja està tot dit: "la competència al registre civil". La descripció exhaustiva de la societat francesa de mitjans segle XIX i la modernitat, sota el paradigma de la ciutat, París. Un tema recurrent en el realisme francès i en el mètode científic de Balzac. On cada personatge té el seu paper específic en la novel·la, amb el qual es podria fer-ne un altre.

“Les il·lusions perdudes” consta de tres parts, amb una multitud de personatges paradigmàtics. Però per sobre d’aquests, hi ha el viatge d’iniciació de Lucien a la maduresa, a través de persones molt heterogènies d’ell, de procedència social diferent.

En la primera part, tot el conjunt de personatges gira al voltant del triangle que formen Lucien, la seva germana Eva i David, fill d’un impressor (que encarna la figura de l’avar). Personatge molt científic. Els dos germans són refinats, però Lucien renuncia al nom del pare. Comença el seu procés d’ascensió i recupera el nom perdut de la mare, “De Rubempré”. Eva és la dona angelical, model de virtuts de la dona burgesa i Lucien és el model de jove amb ambicions, disposat a triomfar, encisador. Un poeta. Com el seu amic David. Aquest s’enamorarà d’Eva i amb tots tres es pot establir un joc de miralls.
En l’ambient de províncies, de poble, de rics i pobres, comença l’ascensió de Lucien a través de la poesia. En aquest moment sorgeix un personatge femení que es contraposa al d’Eva. Una dona madura, culte, que ha comès el pecat del coneixement i forma part d’un petit nucli social, de gent refinada i il·lustrada. Lucien hi brillarà amb una aurèola d’importància, a través de la poesia i acabarà escapant-se a París amb la dona madura que l’ha introduït en aquest món, la senyora De Bargeton. Així a la primera part de l’obra hi trobem una presentació dels personatges, amb una introducció dels dos personatges que vertebren la història: Lucien i David. Una descripció de la vida de província al primer terç del segle XIX a Angulema. Una societat caracteritzada per les transformacions, els canvis des de la Revolució Francesa. Amb una gran mobilitat social, a la que aspira Lucien, personatge desclassat, molt sensible i que té ànsia d’èxit. Per això se’n va a París. Representa l’heroi romàntic, vist amb distància irònica i amb escepticisme pel narrador omniscient, per Balzac. Les il·lusions generades pel romanticisme (el bovarisme) és el tema de base de la novel·la.
Balzac construeix una part del món que serà la comèdia humana per reflectir la realitat que l’envolta. Però no és un món on puguin fer-se identificacions amb la realitat. Els personatges són molt més complexes que això: una persona real pot donar lloc a diversos personatges i un personatge és fet a base de més d’una persona real. Hi ha, però, part important autobiogràfica de l’autor (“Lucien és també el que Balzac hauria volgut ser”, segons Gabriel Oliver Coll al pròleg de l’obra). Cap el final de la primera part podem llegir: “Els deures de societat li prendran tot el temps i el temps és l’únic capital d’aquells que tenen la intel·ligència per fortuna. Li agrada ser brillant, la societat excitarà els seus desigs que res no satisfarà, gastarà diners i no en guanyarà; en fi, vosaltres l’heu acostumat a creure’s gran; però abans de reconèixer qualsevol mena de superioritat la societat demana èxits esclatants. Ara bé, els èxits literaris només s’aconsegueixen amb la solitud i la feina obstinada.”[1] A Balzac, l’èxit li va venir a partir de 1830, arran d’això, va dur una vida desenfrenada, que va acabar per endeutar-lo i això a treballar dur[2] (...“Eugénie Grandet”; “Le Père Goriot”; “César Birotteau”...). També intervé en l’esfera política, amb un diari bisetmanal (“La Chronique de Paris” al 1836) i la “Revue Parisienne” (1840). Així, l’autor des de la seva experiència ha viscut el periodisme amb totes les seves maldats, les seves mentides, la seva corrupció i les baixes intrigues. Com el mateix Balzac va dir: “Les lleis són com les teles d’aranya, a través de les quals passen lliurement les mosques grans i queden atrapades les petites”. Ell mateix fou un noi de províncies, que pren la carrera d’escriptor i va a París, un món de tensions polítiques i socials, del que se’n veu foragitat, sense capacitat d’integració i del que ofereix una visió simbòlica del moment decisiu en el que es decideix dedicar-se a la literatura.

La segona part de la novel·la: “Un gran home de província a París”. Títol irònic, que fa referència a l’arribada de Lucien a París. La ciutat de la multitud, que creix; que porta al desconcert, a la pèrdua d’individualitat, la ciutat de l’intel·lecte, però sobretot, la ciutat del diner. Lucien viu la bohèmia de París, el barri llatí i el periodisme, que descobrirà de la mà de d’Arthez i de Lousteau, dues cares d’una mateixa moneda. El gran déu de la societat moderna és el diner. La borsa i el periodisme són els dos grans pilars que sustenten el poder. En aquesta segona part, queda reflectit el paper dels periodistes en la construcció de l’incipient societat capitalista i part indestriable de la modernitat (un tema també present a la novel·la de Zola, “El diner”). “El diari és una botiga on es venen al públic les paraules del mateix color que les vol”(Balzac). D’Arthez és el personatge principal del cenacle de poetes purs, que no es deixen contaminar pel periodisme i Lousteau permetrà a Lucien assaborir el poder del periodisme, que no estarà en mans de grans escriptors, sinó d’ “esperits més mediocres”, capaços de seguir allò que marca l’empresari, en connivència amb el poder. El poder acabarà desfent-ho tot. Lucien arruïnat, desesperat i melancòlic tornarà a la província d’on havia sortit ple d’esperança.

A la tercera part es tanca el cercle, s’arrodoneix la història, ja que es torna als dos protagonistes que formen el triangle principal de la novel·la, juntament amb Lucien: David i Eva. Es narren les desventures d’aquesta parella i la lluita que mantenen per tirar endavant, superant les adversitats de les finances. La bondat de les seves ànimes haurà de fer front a la maldat, la ingratitud, la desconfiança i l’avarícia que els assetja. Tot una lliçó sobre la maldat, la depravació i la corrupció de l’ànima humana contaminada pel poder, per l’ànsia dels diners. En aquesta tercera part podem llegir: ”Les bones ànimes difícilment creuen en el mal, en la ingratitud, els calen lliçons aspres abans de reconèixer l’extensió de la corrupció humana; després, quan la seva educació en aquesta matèria s’ha completat, s’eleven amb una indulgència que és al darrer grau del menyspreu”[3]. Per acabar de tancar el cercle ens falta Lucien. El seu viatge iniciàtic acaba amb la compra de la seva ànima, amb el mite de Faust i Mefistòfil, Lucien i el monjo Carlos Herrera, un “deus ex machina” per resoldre el final i per reflectir la part autobiogràfica de la novel·la. Hi ha una dissociació del propi jo en aquest moment. Balzac s’ha trobat en la mateixa circumstància que Lucien: fracassa i haurà de viure el món a través de la literatura. Però, abans ja ho ha explicat tot, ja ha denunciat que tots els móns són dominats pel negoci, per l’especulació, pel DINER.


[1] Extret de “Les il·lusions perdudes”d’Honoré de Balzac. Traducció de Jaume Fuster. Edicions 62, Barcelona, 1996. Pàgina 94.
[2] Segons Michel Winock a “Las voces de la libertad”. Editorial Edhasa, Barcelona, 2004.
[3] Pàgina 417.