ELS ASSASSINATS DEL CARRER DE LA MORGUE, d'Edgar A. Poe

Primer de tot, ens hem de situar: Poe. Els assassinats del carrer de la Morgue. Conte terrorífic? Doncs no, contràriament al que es podria pensar (i esperar d’un dels més famosos autors d’històries de por) aquest relat no és de terror o basarda, però sí és un conte sobre un enigma, un misteri. No deixa de ser curiós que un autor romàntic, com aquest, partís de la lògica, de la raó i apostés per operar amb minuciosa intel·ligència, a l’hora de la seva creació literària, sense comptar per res amb la intuïció (les Muses) o l’atzar. Les seves obres són fruit de la mateixa exactitud i de la lògica rigorosa d’un problema matemàtic. Aquesta idiosincràsia és compartida pel protagonista del conte que ressenyem: Auguste Dupin. Un personatge cerebral. Un individu al marge, amb un ritme diferent al que marca la societat, un flâneur. Sense arribar a un escorcoll massa concentrat o massa directe de la realitat: “La veritat no sempre és dins un pou”. Una facultat analítica més enllà de l’enginy, profunda. Perquè aquesta és una de les narracions precursores de la novel·la detectivesca. Així Edgar Allan Poe (1809-1849) és considerat el fundador d’aquest gènere que acabarà per definir Arthur Conan Doyle, amb el seu Sherlock Holmes. Però Poe fou abans que res, un poeta, volia ser un poeta i per raons professionals es va haver de fer periodista. Publica en alguns mitjans, però la vocació continua sent la poesia. D’aquesta doble vessant sorgeix una imbricació entre el que era i el que volia ser. Poe sotmet els textos a l’estil del format de revista o diari. Es decanta per la brevetat. Molt en la línia del seu temps: els mitjans comencen a tenir pes en la societat dels EUA, és un temps caracteritzat per la fugacitat dels sentiments, dels fets. La brevetat esdevé un element de la modernitat provinent del romanticisme (primera meitat del segle XIX). És una literatura feta a la carta pel nou lector, però és també molt crítica amb el funcionament de la societat moderna a partir de la ironia, del sarcasme.
En “Els assassinats del carrer de la Morgue”, el periodista reflecteix la realitat, però no arriba a copsar-la en la seva totalitat, no arriba a aprehendre-la. El que sí que ho fa és el personatge presentat com un poeta (M. Dupin), que es situa al marge de la realitat, va al revés del món, viu de nit, no segueix la corrent. Per Poe, potser, és una manera de criticar el funcionament de la societat, perquè fou un ser marginal, com el mateix protagonista, amb una vida tràgica, rodejat d’ambició, de fe en el progrés, intentant sobreviure en un país on el temps i els diners ho són tot, la major preocupació i el major interès dels seus ciutadans. Una realitat no gaire allunyada dels temps que vivim avui dia. Poe ho va narrar tot des de l’obscuritat, des de la foscor dels móns màgics dels seus relats, com en el conte que ressenyem, on el tema d’un assassinat comès en un lloc tancat pot apuntar cap a quelcom màgic, però que es resol de forma lògica (el crim ha estat comès per un goril·la que accedeix al lloc dels fets per un parallamps). En definitiva, va viure l’opacitat d’un món on sentia que no hi pertanyia. Com sentencia Cioran: “Cuanto más nos tratamos con la gente, más se oscurecen nuestros pensamientos; y cuando, para aclararlos, volvemos a nuestra soledad, encontramos en ella la sombra que ellos han proyectado.” Aquest podria ser el cas de l’autor de “El gat negre”. Baudelaire el descriu com “un ànima lliure i solitària”. Per aquest autor francès, Poe, és una gran influència (com també l’impressionisme i les exigències del periodisme) i com el mateix Baudelaire va dir: “Allò efímer requereix brevetat en el poema, reduït a un apunt, també en el relat, que s’ha de llegir d’una tirada, sense interrupcions que distreguin l’atenció del lector i trenquin la seva continuïtat”. Una opinió que ben segur Poe hauria compartit. La fi de l’autor de “Els assassinats del carrer de la Morgue” va ser tan tràgica com la seva vida, víctima de les seves circumstàncies: “Una poesía digna de ese nombre comienza por la experiencia de la fatalidad. Sólo los malos poetas son libres” (Cioran).