Els fantasmes transparents de Walker Evans i Nova York

Hi ha qui diu que per entendre Walker Evans (1903-1975), cal copsar el seu temps. L’esperit dels 30’s. Però, què és l’esperit dels 30’s? Potser, trigaríem massa a respondre aquesta pregunta i acabaríem divagant. El que sí podem dir és que és només, a través de la fotografia, que es pot captar la misèria de l’època a l’instant. La misèria de la Gran Depressió als EUA (o la realitat d’una ciutat en un moment concret). No ens podem fer una idea del que era tot un país deambulant com fantasmes, escapant d’aquesta misèria, sinó és a través de les fotografies documentals de Walker Evans, i posteriorment amb algunes imatges més, com la cèlebre “Migrant mother”, de Dorothea Lange, que bé podria ser una mena de palimpsest de les fotografies d’aquest. Però Evans ens evoca aquest paisatge des d’un punt de vista precís, immediat, mostrant el feix que suposava per la població, l’esperit dels 30’s. Walker Evans i James Agee. Pragmatisme i passió. Fotografia i literatura. Let’s now praise famous men. Alabama.

Si anem refilant el nostre discurs, trobem que les fotografies de Walker Evans respiren serenitat. Perquè així, res, no destorbi la comprensió directa de la seva obra. Sense enquadraments que puguin deformar-la. Presenta així, la realitat tal com és, d’una forma pura, impol•luta, de forma clara i entenedora, perquè surti tota la part més fosca de la realitat del moment. L’Amèrica profunda o Nova York, que han estat tan importants per ell. Sense manipular res, partint del que hi ha, fent de testimoni, amb un estil propi. Amb transparència. Sense voler crear una expressió de si mateix, sense voler ser pretensiós. Únicament documentar, a través de la fotografia, un país, els EUA, una ciutat, Nova York, en un moment concret. Però, el que més ens interessa a nosaltres, en aquest treball, són les seves fotografies a Nova York i com documenta una ciutat. Els recursos, les tries, la seva mirada. Una mateixa mirada. La mirada del que mira la misèria i del que mira la ciutat. De fantasmes anònims i no llocs fantasmals. L’essència.

A Nova York, Evans, es fixa en les escenes de la vida quotidianes, senzilles, amb imatges molt properes, trivials. En una ciutat plena d’esperances, de somnis, on els desitjos passen a ser records, ràpidament. I quan no és així, quan els desitjos es compleixen, és quan comença la insatisfacció. En moltes ocasions, la mirada d’Evans és una mirada dominada per la malenconia. La ciutat, capital cultural del món, en plena efervescència de multituds d’arreu del món, apareix en alguns moments, plena d’absències, com a la fotografia de Main Street, Saratoga Springs, del 1931, on hi ha una filera de cotxes iguals. Modes de vida idèntics, sota uns arbres fantasmals? Una composició molt freda, molt trista? Potser sí, però sense pretendre res vanitós, presumptuós: “Abans intentava desxifrar amb exactitud el que estava veient, fins que vaig descobrir que no era necessari. Si hi ha alguna cosa, doncs allà està.” Doncs sí, aquí està, l’art també pot tenir la forma de document. En aquesta fotografia que comentem, el fotògraf pren un punt de vista elevat per disparar, per ensenyar-nos la uniformitat de la imatge fantasmal, la seva geometria, la dels cotxes arrenglerats fins a l’horitzó. Però sense grans edificis, sense multituds, lluny de les imatges típiques que tots tenim de Nova York. Amb arbres, de formes irreals, per atestar tota la vida, o la no vida, de la ciutat dels gratacels, o dels no llocs.

Evans es troba lluny del tipus de fotografia que fa Stieglitz, amb imatges dominades sempre per un “efecte artístic”, emmirallades en les altres arts visuals (sobretot en la pintura). Aquestes diferències entre dues maneres d’entendre la fotografia neixen quan Evans assisteix a una exposició de Stieglitz i s’adona del camí que no vol seguir. És el punt d’inflexió, quan decideix decantar-se pel valor documental de la fotografia, com a testimoni, declaració o afirmació. Tota fotografia és abans que res, un document. O’ Sullivan, Brady, Atget són alguns dels veritables inspiradors per Evans. A molta distància del llenguatge específic, elitista, de Stieglitz, que s’inicia en resposta a la industrialització, comercialització i professionalització de la fotografia. Molts fotògrafs afeccionats van insistir en les qualitats artístiques del seu treball i van començar a dir-se a si mateixos “pictoricistes”, compartint moltes idees i ideals dels reformadors anglesos John Ruskin i William Morris, i dels moviments esteticista i d’Arts and Crafts. Així, els fotògrafs pictoricistes van rebutjar el còmode accés a la fotografia que oferia la Kodak d’ Eastman. Per ells, l’industrialisme degradava l’art i amenaçava desposseir-lo de tota vida. Per això, van decidir adoptar formes més artesanals. A Nova York es reunien en el club de la Photo-Secession. El que va esdevenir una mica el gurú del grup i promotor més visible de la modernitat europea fou l’ Alfred Stieglitz, també des de la seva revista, plataforma d’aquest corrent, Camera Work. Els temes pictoricistes que escollien provenien de l’impressionisme francès o l’art simbolista fi de segle. Però per no desviar-nos massa de l’objectiu del treball deixarem aquí aquest estil fotogràfic i aquest autor; ja que la intenció és deixar clares les diferències essencials entre aquestes dues maneres d’entendre la fotografia i així ho hem fet, creiem. Per això, cal que tornem a Walker Evans i a Nova York.

Durant l’època de gran prosperitat econòmica, de la fi de la Gran Guerra fins el crack del 1929, la fotografia es caracteritza per les geometries, la fascinació pels materials moderns i la maquinària industrial. Durant la Depressió i la Segona Guerra Mundial, aquest estil modern és abandonat per alguns artistes i s’adopta un estil més documental. Transparent; o que vol ser-ho. En aquest punt és on es situa Walker Evans i l’estil modern documental que utilitza a Nova York.

A l’època dels trenta va resultar especialment institucionalitzat durant la presidència de Franklin Delano Roosevelt, creador del programa de recuperació econòmica, New Deal, que va reconèixer el poder de la fotografia per suscitar el suport popular en aquesta reorientació de la ideologia del país. Així nasqué el projecte de la Farm Security Administration, destinat a l’assistència a grangers i a la població rural en general. Alguns dels més destacats fotògrafs del moment en formaren part, com Walker Evans (concretament, del 1935 al 1938) i Dorothea Lange, entre d’altres. Aquest itinerari pel sud profund dels EUA (Nova Orleans, Alabama...) constitueix el paradigma de viatge fotogràfic, en el que s’inspirarà posteriorment Robert Frank, que realitzarà una altre mena de palimpsest, amb Els americans. Amb un estil molt realista, però ja d’abans, Evans practicava un estil documental, com hem vist.

Com amic de Berenice Abbott, Evans, va estar vivint a París durant una temporada i al tornar als Estats Units va començar a fotografiar Nova York. Utilitzant un estil, que alguns han anomenat “cubo-constructivista”, amb enfocaments d’angle elevat amb la idea de produir imatges fortament geometritzades, com a la fotografia que hem comentat al principi d’aquest treball. Però aviat va abandonar aquest estil i es decantà cap a l’estil documental.

La fotografia d’Evans és, al mateix temps, document i reflexió al voltant del subjecte i objecte fotogràfics. No dubte a retallar els seus negatius, més carregats d’informació, que de geometria formal, amb la intenció d’obtenir les imatges desitjades.

A les primeres imatges neoyorquines de 1928 ja apareixen dones. Omnipresents a la seva obra, per les que sentia una autèntica fascinació. Encara que la seva autèntica obsessió és l’apropament fidedigne a la realitat, des d’una mirada trista. La seva elegància documental i la seva mirada incisiva i penetrant remeten a l’univers de Proust, Faulkner, Twain o Hemingway. Però les seves referències literàries no acaben aquí, també trobem a Gustave Flaubert, Baudelaire o Joyce. Com ell mateix va dir: ”Flaubert m’ha donat un mètode, Baudelaire una ànima. Ells m’han influenciat en tot.” Sense arribar a realitzar una “fotografia literària”. Evans conceb els projectes més importants sota la forma de llibres, associant-se amb diferents escriptors. Convençut del moment en què vivia: “sé que, ara, calen fer llibres de fotografies”. De fet, American Photographs es considera el primer llibre de fotografia modern. Realitza, a més, retrats dels habitants, dels rostres anònims de Nova York, a partir dels anys 30, a la manera de Balzac: determinar la psicologia dels seus personatges, descrivint el seu decorat habitual. Així, seguint aquests rostres anònims, Evans, elabora una sèrie fotogràfica, al metro de Nova York, dels passatgers anònims que hi passen.

En moltes de les seves fotografies, Walker Evans, aconsegueix traslladar-nos al lloc i al moment exacte en el que pren l’ instantània. Amb imatges molt properes. Algunes vegades, de flâneur, com a la foto de la parella a Coney Island, el 1928. Sempre partint del que es troba. Però fixant les imatges en moments que traspuen una soledat singular, com en una fotografia dels carrers de Nova York, on hi ha una noia que sorgeix d’entre els vianants, anònims fantasmes grisos, del 1929. Escenes com aquesta recorden les pintures d’Edward Hopper. Solitud. Incomoditat existencial per una vida contemporània envoltada de no llocs, amb espais només pensats pel trànsit, no per ser viscuts: aeroports, autopistes, hotels... Sensacions de fredor, d’absències, on no hi ha res. Buits. Evocacions cap el desencís, cap a la destrucció. Però sempre des de fragments de la realitat, tal com és. Qualsevol personatge és vàlid per documentar la realitat. Sempre des de l’objectivitat de la mirada i amb una especial atenció als detalls. Imatges i retrats del que va ser i ja no és, meres visions, aparicions. Els fantasmes transparents de Walker Evans. Per molts, a més, és un dels primers fotògrafs que accepta conscientment el valor del desordre visual, consubstancial a l’ambient de Nova York i dels EUA.

Evans odia la fotografia bucòlica i la tradició de paisatges dels EUA, fins al punt de fer declaracions tan contundents com aquesta: “La natura m’avorreix fins a la mort. M’interessa tot allò fet per la mà de l’home .” Per això es centra més en la simetria, les façanes, les superfícies i la frontalitat. En una natura que tendeix a l’equilibri.

La modernitat de Nova York, els grans edificis, les llums, les aglomeracions... Tot això seria només una cara de la moneda, però Walker Evans és deixeble, també, de Jacob A. Riss, per tant, l’altre meitat, els més desvalguts, els crims, els detalls més estrambòtics d’una ciutat, també han d’estar presents. Per això, potser, trobem fotografies com la d’uns ex vots penjats en una botiga de la ciutat, amb la bandera dels EUA al fons. Il•lusions en venta. Enmig del bullici, del progrés, la tradició més crèdula. Cal documentar la realitat tal com és, com si fos un viatge en el temps, per transportar-nos fins al lloc dels fets. Com a les fotografies de Francesc Català - Roca. Fotografies transparents.

Les fotografies de Walker Evans a Nova York, un cop vistes totes d’una tirada, et deixen una sensació trista, de malenconia. Com si veiessis llocs on tothom es sent a gust, o no, i un mateix es sent buit, amb una tristor que estreny l’ estòmac. Dubtes, nervis. Dubtes, nervis. Què passa en aquestes fotografies? Un no pot continuar per la pàl•lida tristor que se li ve a sobre. Són els fantasmes transparents de Walker Evans.

Llums de malenconia

“Non est magnum ingenium sine melancholia”

Dreyer i Hammershøi. Cinema i pintura. Una mateixa llum. Però és aquesta una llum d’esperança i de felicitat?

És estrany comprovar com és possible reproduir la tristor, la buidor i la malenconia a través de la llum, quan gairebé sempre són representades a través de la opacitat i la penombra. Als quadres de l’artista danès Hammershøi (1864-1916) la llum és una llum de repòs, d’un ambient gris, que et transporta a nivells de paràlisi existencial. El hombre segrega desastre, deia Cioran.

Carl Theodor Dreyer (1889-1968), cineasta, partia de la llum de Hammershøi, com es mostra a l’exposicició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). A través de paisatges exteriors freds, de paisatges interiors buits. Sempre una mateixa llum. Marshall MacLuhan sentenciava “the medium is the message”, però aquest no és un missatge d’il•lusió i felicitat. No són quadres que et puguis estar mirant amb un somriure d’esperança a la cara, perquè imposen pal•lidesa, quietud, introspecció, et per se sensació de buidor. Hi ha però qui diferencia entre la llum d’un i de l’altre , la de Hammershøi seria una llum de silenci i la de Dreyer, de paraula, de combat entre la vida i la realitat del món. Una intenta atrapar un instant, l’instant que remet a la nostra essència. L’altra, la del cineasta, ens narra una història. Potser són conceptes diferents, però les sensacions que transmeten l’una i l’altra són idèntiques.

Montesquieu ja partia d’un determinisme climàtic, al segle XVIII, a l’hora d’establir diferències entre l’ànima dels països nòrdics i la dels països mediterranis. Mentre que als països nòrdics la sensació predominant de fred afavoreix el treball i l’esforç, perquè d’aquesta manera és més fàcil que et passi el fred; als països mediterranis es tendeix més a la mandra, gràcies al clima més temperat i més propici al repòs i al no fer res.
Aquesta dicotomia, a part de ser molt reduccionista, no deixa de tenir un punt de gràcia. El que ens interessa és aquest fet de singularitat nòrdica, la seva mirada sobre el món. Una mirada moltes vegades influïda, potser, pel seu clima, per aquesta llum grisa. No sabem si és pel clima o per la llum, però el cas és que molts al segle XVIII ja estaven convençuts que el clima afavoria el mal, la malenconia. Recordem que la paraula ve del grec melas (negra) i khole (bilis). Una forma de bogeria caracteritzada per una opacitat espiritual, si és que la podem anomenar així. En definitiva, una profunda tristesa, un estat depressiu que pot acabar en suïcidi. Per desgràcia, als països nòrdics hi ha els índexs més alts de suïcidis d’ Europa. Tots aquests elements no són aliens en l’obra dels dos artistes danesos. Dreyer treballava el cinema com un retrat de l’ànima, els decorats en les seves obres tenen una gran importància per plasmar la psicologia dels personatges. El seu llenguatge i la seva estètica són les de Hammershøi, com defensava el poeta i historiador de l’art, Paul Vad. Tots dos comparteixen una simplificació visual. Hammershøi es mou constanment pels tons grisos i els espais interiors, amb personatges femenins que donen l’esquena al que mira el quadre. El repòs d’un instant, un instant que supura angoixa existencial. Un univers de sensacions cromàtiques compartit amb el cineasta danès.

En definitiva, la llum d’aquests dos artistes és, en moltes ocasions, una llum de malenconia. Encara que no hi ha un missatge de desesperança, ni d’un ombrívol pessimisme. En Dreyer, Amor omnia. Molt influit pel pensament de Kierkegaard, l’angoixa existencial no pot desembocar en desesperació, la solució està en la fe. A Ordet, per exemple, hi ha molta bellesa en els objectes quotidians i la fe pot aconseguir qualsevol cosa, inclús vèncer a la mort. Dreyer participa de la crisi de la modernitat, atès que aquesta no ho resolt tot, queden molts dubtes, molta incertesa per resoldre. Misteris. En Hammershøi no hi ha fe en el món, en l’exterior, la majoria de les seves pintures són interiors, amb un estil gairebé zen. La mirada sobre els seus quadres segueix una litúrgia quasi bé mística i la sensació de buidor és més gran. Per això, potser, Dreyer es va fixar en les pintures del seu compatriota, en elles el desert de l’ànima hi és del tot simbolitzat i pot ajudar a reflectir un moment de crisi moral situat entre el finit i l’infinit, entre allò temporal i allò etern, entre l’humà i el diví.

"L'aparador de l'art com snobisme"

“La capacidad de atención del hombre es limitada y debe ser constantemente espoleada por la provocación.”

Albert Camus.

“Un hombre que no ha pasado a través del infierno de sus pasiones, no las ha superado nunca.”

Carl Gustav Jung

“Apunts al natural” és el títol que els traductors han considerat el més oportú per la pel•lícula de Martin Scorsese, dins l’obra col•lectiva Històries de Nova York. Però el títol original en anglès és Life Lessons. Per què aquest títol ? Per què aquesta traducció?

El protagonista del film és un pintor de Nova York, un pintor urbà, molt allunyat dels tòpics del pintor rural, figuratiu, enmig d’un paisatge bucòlic. Aquest és un pintor molt new age. Amb una pose de deixat, brut, però a la vegada, un dels pintors més reconeguts de la ciutat-centre del món. Ens l’hem de creure? El personatge de Lionel Dobie (Nick Nolte), el pintor irreverent només en les formes, fins i tot fa servir la tapa d’un cubell d’escombraries per barrejar la pintura. És un outsider? Un artista maleït? Sembla que no. Sembla que Scorsese, davant la nostra dificultat d’atenció, només ens vulgui provocar. Només és un snob. Hi ha qui diu que Scorsese salva l’art, no el personatge del pintor, potser sí. Potser també ens vol parlar de l’amor, de les passions, com el motor de la vida, de la creació.

El peu de l’Arquette és la inspiració. Un peu nu, com el de L’obra mestra desconeguda de Balzac, com a la pel•lícula de Jacques Rivette, La belle noiseuse, referents del film d’Scorsese. No són els únics. També hi ha present Jackson Pollock, deutor de Miró, Picasso, la pintura mexicana i l’alcohol, que el va acabar matant però sembla que era la única manera de calmar la seva ment torturada, que li aportava la falsa serenitat que no va aconseguir vivint enmig de la natura. Com es pot veure en el biopic d’Ed Harris, Pollock. I Lionel Dobie, com calma la tortura de la falta d’inspiració, del no poder exorcitzar els seus mals interiors cap a la pintura? Doncs amb la passió, amb l’amor, amb el desig que li inspira la seva ajudant/aprenent interpretada per Rosanna Arquette. Abans que ella arribi, a la tela només veiem alguns gargots. A partir de la visió del seu peu, comença la inspiració, comença a fluir l’energia i de fons sona música rock, els Rolling Stones, entre d’altres, atès que aquest és un pintor molt modern, actual, urbà. La seva musa és l’Arquette, la fatalitat, la malenconia, la ràbia per la frustració del desig de posseïr-la li donen material per omplir la seva tela de dolor, d’energia, dels seus dimonis interiors. Tota la part més obscura del seu interior surt a l’exterior i la fixa a la tela. Així, Scorsese realitza un superficial viatge al fons de l’ànima del pintor. Intenta presentar-nos un personatge descarnat, arraconat del món que el rodeja, com un Ferdinand Bardamu, però més light, de pega. Només és una vitrina. Tot és mentida. Un estafador d’abismes. L’infern de les seves passions no ha estat superat, de fet no ha existit mai. Aparador i realitat. Quan la seva musa desapareix, no triga a trobar una substituta, de fet, la primera que li posa la mà a sobre. Ara desapareix, per nosaltres, la seva façana de nihilista autodestructiu, com un personatge de Dostoievski. Llavors per què l’aparença de tota la resta? Potser Scorsese ha pecat de pretenciós. De fet el títol original ja ho és de pretenciós i un queda decebut al veure’n el resultat. Semblava que ens volia parlar de moltes coses, de la tortura de l’ànima, del procés creatiu de l’artista i d’on prové la seva font d’inspiració. De l’amor i el desig. Però el resultat és buit, només ens hem quedat amb les aparences. Apunts al natural? Com deia el gran Oscar Wilde, “ser natural és la més difícil de les poses”.

Queda l’opció que Scorsese hagi tingut presents totes aquestes qüestions en tot moment, que en realitat, l’obra sigui una genialitat, encara que no ho sembli. Una immensa broma. D’aquí el títol inicial, de Life lessons, tota una denúncia de la decadència del món i a on millor que a Nova York per dur a terme aquesta denúncia? La nostra vida és tan sols un aparador, sempre darrere una musa que ens inspiri per poder crear, per poder estimar, per poder patir i tornar a començar, com un Sísif orgullós. Sense remei. Quina solució ens queda? La nostra generació no ha patit cap guerra, tampoc una gran depressió, a vegades, la nostra depressió són les nostres vides. La nostra guerra és espiritual, la de la insatisfacció quan veiem complerts els nostres desitjos, la dificultat de ser feliç en un món buit, en un món de dolor. El consol d’Epicur: una vida corrent i virtuosa, que lluita per ser sàvia però sense allunyar-se mai gaire de la follia, no sembla que sigui fàcil d’aplicar avui en dia. La solució està en l’art. Si seguim aquí no hem de tenir por i hem d’avançar fins al final, tornar a començar constantment Potser els trets d’Scorsese anaven per aquí..., però no sé si es mereix aquest benefici del dubte després de veure’n el resultat. O sí?

Toda música verdadera nos hace palpar el tiempo

...Antony cantando "If it be you will" de Leonard Cohen...

"...reescribiendo la espiral de querer hacerlo bien."

més proves amb un de Nacho Vigalondo

Provant...sessió del màster per la creació de video blog

powered by ODEO

Presentació i perdoneu les molèsties

Bé, el reportatge ja està acabat. He tingut alguns problemes tècnics amb el blog i a l'hora de posar música. Per això surten dos reportatges. El més recent és el que està més bé. L'altre és més curt i té problemes amb els vincles hipertextuals. Disculpeu-me, espero que us agradi!

Ja m'anireu comentant què us ha semblat.

De moment, ho deixem aquí.

Salut!

David.

LES MOSQUES

L'església és ben fosca. Només alguns febles raigs de llum intenten obrir-se pas enmig de les ombres. El soroll dels turistes, jubilats i estudiants ha quedat enrere. Amb un petit grup hem passat per la vora de l’altar, rodejat de sarcòfags pagans i paleocristians fins arribar davant d’un quadre estrany.



– ¡Ei tio!, ¡¿todo esto son tumbas?! ¡¿Hay gente muerta aquí debajo?!

– Sí, son tumbas, pero no pasa nada, hace tanto tiempo que están ahí que es como si nunca hubieran vivido. Así que no pasa nada. Podemos pisarlas y no pasa nada. Na-da.

– ¡¡QUÉ FLIPE TIO!!

– Bueno ya está bien, no hemos venido a ver tumbas. Os tengo que explicar, delante de este cuadro, la leyenda del santo patrón de Girona. Algú coneix la llegenda de sant Narcís i les mosques?, No?, Ningú?, Bé, doncs ja us l’explico jo.

Tot va començar el 1285 quan el rei, li direm francès per estalviar-nos complicacions, Felip l'Ardit, va decidir envair Catalunya amb un gran exèrcit, per la disputa pel regne de Sicília, amb el rei Pere II el Gran. Aquest, en un principi, havia ofès als nobles degut a un tema de recaptació d’impostos (el bovatge). No obstant, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells. Per això, aquí a Girona, la gent es va revoltar contra l’ocupació de l’exèrcit francès.

La ciutat abans de l’arribada dels assetjants es trobava enmig del caos generalitzat, amb una gran concentració de guerrers preparats pel combat, com els sanguinaris almogàvers, que saquejaven el Call jueu mentre es preparaven per la batalla. Fins i tot el rei Pere hagué de protegir els jueus i penjar, com escarment, algun almogàver per posar fi als aldarulls.

La població estava atemorida per l’ambient de guerra que s’hi respirava, preparada per fugir. En tres dies es va desallotjar la ciutat i defensant-la s’hi van quedar cent cavallers i dos mil cinc-cents infants, entre els quals sis-cents ballesters moros, sota les ordres de Ramon Folc de Cardona.

El 26 de juny, els invasors plantaven les tendes a l’oest de l’Onyar, al Mercadal.

L’ estiu del 1285, quan va tenir lloc l’atac, fou un estiu sufocant, terriblement humit, xafogós. Les mosques eren els àrbitres de la ciutat i del decadentisme que hi regnava. A la crònica de Bernat Desclot es parla de pestilències, malalties i fam.

Un panorama desolador.

Una atmosfera asfixiant.

L’aire carregat d’humitat feia empitjorar, encara més, la situació. Heu de pensar que a la petita ciutat de Girona hi ha 4 rius (El Ter, el Güell, l’Onyar i el Galligants), per tant, es crea sempre un microclima molt favorable per transmetre bactèries, fongs i les condicions higièniques a l’època, diguem, que tampoc eren gaire bones. Els atacants estigueren 3 mesos ancorats davant les sòlides muralles de Girona.

– ¿Así, todos murieron por el calor y la humedad?

– No. Los primeros muertos, seguramente, fueron a manos de los defensores de la ciudad. Al principi ja us he dit que la ciutat es va revoltar contra l’ocupació i estava fortament armada, preparada per la batalla.

El que sí va agreujar la situació foren aquests primers morts, barrejats amb la calor i la humitat elevada. Imagineu-vos una gran quantitat de cadàvers exposats a la calda que feia i a la forta humitat. Tot un caldo de cultiu pels dípters, per les mosques i els mosquits. Molts d’ells hematòfags, xucladors de sang. Una gran quantitat d’insectes: tàvecs, mosques d’estable, mosques d’ase, verdes, blaves, etc., a més, moltes mosques posen els ous sobre carn fresca o en descomposició i també en la boca o en els narius dels animals. La combinació de morts, calor i humitat era tota una bacanal per les mosques, que es deurien reproduir molt de pressa.

És en aquest moment que els soldats atacants ocupen l’església fortificada de Sant Feliu, fora muralles, com a caserna, per buscar refugi, a la fresca de les ombres. Així, imagineu-vos per un moment, aquest indret on som ara, ple de soldats cansats, cuits, farts de la calor, la humitat i la persistent insistència de milers de mosques, com estarien ajaguts sobre aquestes lloses que ara trepitgem, buscant la frescor de la pedra. Amb els seus cavalls, també descansant i bevent als abeuradors instal·lats a les capelles. Tot un amuntegament de bèsties i homes, suats, bruts, enmig de la pudor, de l’ambient sòrdid, de la porqueria i la ferum que es genera quan hi ha animals defecant, fa molta calor i sembla que les parets també suïn.

D’aquesta manera, els soldats, enmig de la pena, de la desplaença i la contrarietat van anar lliscant cap el punt més baix de l’ànima i de l’espai, cap a les antípodes de l’èxtasi, cap a les arrels del buit, del no-res. En aquest moment de desesperació i d’astènia col·lectiva deuria sorgir la llavor de l’odi que tots portem a dins, en la part més fosca del nostre interior. Davant la frustració de no poder haver la ciutat van decidir descarregar tota la força, la ràbia i la impotència, que es regenera amb la rancúnia, sobre els símbols de l’altre, de l’enemic, dels gironins. Perquè el llenguatge religiós és radical, per tractar sobre les coses de més transcendència, el més sagrat.

L’objectiu fou la tomba de sant Narcís, el cos del sant.

En una revolada, el sarcòfag ja era a terra i el cos del sant ja el tenien a les mans alguns soldats, que començaven a esquarterar-lo, enmig de la follia i la cridòria general, d’aquells rostres en la penombra de l’església, en la opacitat física i moral. Segons la llegenda, aquest és el moment de la plaga de les mosques, com a càstig diví per la profanació del sepulcre, però aquest cop són milers i milers les que surten del cos del sant i comencen a atacar els soldats i els cavalls. Piquen, mosseguen i s’introdueixen per tots els orificis que poden dels homes i les bèsties. Així ho narra, Bernat Desclot, un cronista de l’època: “e eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatre milia cavalls de preu e ben vint milia d’altres, sens tot si, que anc la plaga que Déus dona en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta.” I això és el que es representa en aquest quadre tan estrany que tenim aquí al davant.

El principi del fi de l’ assetjament a la ciutat. La llegenda de sant Narcís i les mosques.

Aquest episodi narrat n’és l’origen, però no és l’únic moment en què apareixen les mosques com les defensores de Girona. En un setge de l’exèrcit francès a la ciutat el 1653, un eixam de mosques verdes i blaves van atacar els francesos i així surt recollit en un imprès de l’època. També hi ha una referència del famós ministre mercantilista, Colbert, que explica en un memorial adreçat al rei Lluís XIV, El Rei Sol, que en un moment del setge, els gironins “posaren a la muralla una urna on hi havia el cos d’un sant bisbe de la ciutat, i al moment volaren al seu entorn tan gran quantitat de mosques que, caiguent damunt del vostre exèrcit, perdéreu tota la cavalleria”. A més d’aquest setge, també en d’altres es repeteix la llegenda de les mosques.

– Heu de tenir clar que una llegenda és una història que s’explica des de fa molts anys i que té una part de veritat i una part de mentida. Moltes vegades sorgeix de la necessitat de creure en els miracles i dels intents de mitificar els orígens i la història d’un lloc concret.

No obstant, és molt curiosa l'atracció que desperten, aquests petits éssers, per aquestes terres. Dalí ja es va interessar per la putrefacció de la carn, de les formes, per la descomposició, artística i moral. Així, les mosques eren el seu instrument per vehicular la seva angoixant visió del món (o el deliri grandiloqüent d'un molt tocat per la tramuntana).

Però no és l’únic que ha mostrat interés per les mosques, altres artistes gironins que, en algun moment, han utilitzat aquesta iconografia són Emília Xargay, Vila Clara, Domènec Fita o Carles Vivó. Però Dalí és, sens dubte, el que sentia més fascinació pel món de les mosques i així ho reflexa ell mateix en un dels seus escrits: “Quan pintava em posava sucre de dàtil a la punta del bigoti, i una mica de mel a la comissura dels llavis, i em posava a esperar el gran moment de bavar de satisfacció. Sempre que pinto bavo de satisfacció. De manera que esperava que vingués la mosca, s’aturés a la comissura de la boca entreoberta i penetrés llavors en ella. Quan la tenia dins, tancava la boca i la mosca feia “Brrrr” i la deixava anar, i llavors una altra mosca, i una altra...”.Dalí també sentia, en menor mesura, una certa seducció per uns altres insectes, les formigues, que també formaven part del seu món íntim. En la croada del rei francés Felip III, contra el rei Pere, de la que us acabo d’explicar l’episodi de les mosques i del setge a la ciutat, també hi apareixen les formigues. Davant les costes de Palafrugell, l’exèrcit francès va patir una derrota naval, a mans de Roger de Lloria, que anava al capdavant de la flota que va derrotar la de Felip III, just davant de les illes Formigues. En aquell lloc, hi ha una placa que commemora aquesta sagnant derrota naval.

– Roger de Lloria fou un autèntic sàdic. Hi hagué molts morts, membres amputats, crits, por, foscor..., voleu que us expliqui com va anar?

– Sí, sí!!, explica, explica, ens agraden molt aquestes històries!

Doncs bé, en la crònica de Ramon Muntaner, es parla d’un desembarcament de 80 galeres, conduïdes per Roger de Lloria, a les Illes Formigues. Tothom que ha estat en aquests illots, sap que això és impossible, per falta d’espai i bones condicions d’atracament i menys, com pretén el cronista, que les 80 galeres estaven amagades rere els illots per sorprendre els francesos. Es tracta, clarament, d’un intent de mitificar l’episodi.

Sigui com sigui, ja us podeu imaginar el què va passar.

La batalla fou de nit. Milers d’homes en guerra. Crits. Grans sorolls de vaixells xocant. Por, molta por. Segurament els crits, a més de voler intimidar els enemics, també eren per treure’s la por de sobre. Segur que molts d’aquests soldats no sabien nedar i en un moment on encara no hi havia artilleria en els vaixells, els morts havien de ser un per un. Cos a cos o a mans dels ballesters.

Bernat Desclot parla de 6000 morts.

Tot un tapís de cossos inanimats, amputats, esguerrats, d’homes malferits desitjant morir per acabar amb la lenta i terrible agonia.

Roger de Lloria va guanyar l’enfrontament de forma molt heroica. Un gran estratega, però també, com us he dit, un gran sàdic. A uns quants supervivents els va lligar a un vaixell i els va fer ofegar a alta mar. A uns altres els va fer formar en fila índia, amb una corda i els va treure els ulls. “Feu-los trer abdós los ulls e enfilá’ls en una corda”. Al primer home, només li va treure un ull perquè pogués guiar la resta fins la frontera. Tot un missatge de poder pel rei de França. El senyor de les mosques, Sant Narcís, en aquest cas, no va fer acte de presència.

– Així el sant patró de Girona, sant Narcís, és el senyor de les mosques? Això em recorda un llibre que em va agradar molt de petit i que es titula precisament El senyor de les mosques, però no recordo l’autor...

– William Golding. I aquest llibre està molt bé, jo també el vaig llegir de petit. El seu autor parteix del fet que el senyor de les mosques és com es coneix a Belcebú, el diable. Un símbol per parlar de la part més fosca de l’ànima humana. La maldat, la violència primordial que tots portem a dins.

En aquest món d’opacitat, les mosques sempre hi apareixen. Aquests petits insectes, les nostres companyes ho vulguem o no a vegades, sempre ens han despertat curiositat afectiva o sàdica.

Jocs infantils. Cruels o innocents, d’arrencar ales a les mosques o altres martiris o jugar a agafar-les per poder sentir el plaer de tornar-les a deixar lliures. Però les mosques sempre han estat un símbol de corrupció, degeneració i putrefacció. Ara que parlem de putrefacció, algú ha vist la peli de Boadella, Buen viaje, Excelencia, sobre els últims dies de la vida de Franco?

– No.

– Doncs, l’heu de veure, està molt bé. En ella, Boadella es dirigeix a les mosques, perquè vol mostrar que van ser les úniques que van plantar cara a la dictadura de Franco, fins al final. De fet, Franco, apareix al llarg de la pel·lícula com un autèntic belcebú, rodejat de mosques, que ensumen la putrefacció física i moral del Generalíssim.

En el darrer episodi bèl·lic en què apareix sant Narcís, en els setges que els exèrcits de Napoleó posaren a la ciutat de Girona, el 1808 i el 1809, que pròximament se’n celebrarà el bicentenari, no apareix cap referència a les mosques, però sí a sant Narcís, “Generalíssim” dels exèrcits, un indubtable belcebú gironí, protector de la ciutat.

En aquest viatge per la ciutat de les mosques i la seva història, heu vist com aquests petits insectes, aquestes petites taques negres, sempre han estat presents a la Girona tèrbola, sòrdida, dels carrers foscos i costeruts del call a l’època medieval, però aquestes mosques no només les trobem en un passat llunyà. En el passat més pròxim, també trobem aquestes petites taques negres, enmig del tedi i la grisor. Quan l’alè de la ciutat era dens, tebi, de solitud i tristor.

En l’època dels vestits vells, negres i d’esperits corcats. En l’època dels militars i els capellans. De les tombes i les beates. De la tristor i la deixadesa.

Aquest paisatge no era exclusiu de la Girona immortal, també era el paisatge de l’Espanya del tombant de segle, del decadentisme, on hi predominava el color negre, enmig d’una crisi de civilització, que quedava reflectida en l’art i la literatura. On la figura de l’intel·lectual es segregava de la multitud i establia una mirada crítica a aquesta grisor espiritual: Rusiñol, Regoyos, Solana, Verhaeren, Unamuno, Baroja, Maragall i molts d’altres.

Des de fa uns anys, aquesta ciutat sembla haver tornat a la vida, a la llum, a una resurrecció floral i espiritual. Però encara són moltes les mosques que pul·lulen per la ciutat: la desconfiança, les falses aparences, la insinceritat, l’egoisme, l’individualisme, la inseguretat, la superstició, la precarietat laboral, l’odi, el tedi, el recel a l’estranger, la Setmana Santa, l’especulació, el mal, els prejudicis, la buidor i les idolatries als nous sants, a les noves esclavituds.

LES MOSQUES

L’església és ben fosca. Només alguns febles raigs de llum intenten obrir-se pas enmig de les ombres. El soroll dels turistes, jubilats i estudiants ha quedat enrere. Amb un petit grup hem passat per la vora de l’altar, rodejat de sarcòfags pagans i paleocristians fins arribar davant d’un quadre estrany.


– ¡Ei tio!, ¡¿todo esto son tumbas?! ¡¿Hay gente muerta aquí debajo?!

– Sí, son tumbas, pero no pasa nada, hace tanto tiempo que están ahí que es como si nunca hubieran vivido. Así que no pasa nada. Podemos pisarlas y no pasa nada. Na-da.

– ¡¡QUÉ FLIPE TIO!!

– Bueno ya está bien, no hemos venido a ver tumbas. Os tengo que explicar, delante de este cuadro, la leyenda del santo patrón de Girona.

– Algú coneix la llegenda de sant Narcís i les mosques?, No?, Ningú?, Bé, doncs ja us l’explico jo.

Tot va començar el 1285 quan el rei, li direm francès per estalviar-nos complicacions, Felip l’Ardit, va decidir envair Catalunya amb un gran exèrcit, per la disputa pel regne de Sicília, amb el rei Pere II el Gran. Aquest, en un principi, havia ofès als nobles degut a un tema de recaptació d’impostos (el bovatge). No obstant, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells. Per això, aquí a Girona, la gent es va revoltar contra l’ocupació de l’exèrcit francès.

La ciutat abans de l’arribada dels assetjants es trobava enmig del caos generalitzat, amb una gran concentració de guerrers preparats pel combat, com els sanguinaris almogàvers, que saquejaven el Call jueu mentre es preparaven per la batalla. Fins i tot el rei Pere hagué de protegir els jueus i penjar, com escarment, algun almogàver per posar fi als aldarulls. La població estava atemorida per l’ambient de guerra que s’hi respirava, preparada per fugir. En tres dies es va desallotjar la ciutat i defensant-la s’hi van quedar cent cavallers i dos mil cinc-cents infants, entre els quals sis-cents ballesters moros, sota les ordres de Ramon Folc de Cardona.

El 26 de juny, els invasors plantaven les tendes a l’oest de l’Onyar, al Mercadal.

L’ estiu del 1285, quan va tenir lloc l’atac, fou un estiu sufocant, terriblement humit, xafogós. Les mosques eren els àrbitres de la ciutat i del decadentisme que hi regnava. A la crònica de Bernat Desclot es parla de pestilències, malalties i fam.

Un panorama desolador.

Una atmosfera asfixiant.

L’aire carregat d’humitat feia empitjorar, encara més, la situació. Heu de pensar que a la petita ciutat de Girona hi ha 4 rius (El Ter, el Güell, l’Onyar i el Galligants), per tant, es crea sempre un microclima molt favorable per transmetre bactèries, fongs i les condicions higièniques a l’època, diguem, que tampoc eren gaire bones. Els atacants estigueren 3 mesos ancorats davant les sòlides muralles de Girona.

– ¿Así, todos murieron por el calor y la humedad?

– No. Los primeros muertos, seguramente, fueron a manos de los defensores de la ciudad. Al principi ja us he dit que la ciutat es va revoltar contra l’ocupació i estava fortament armada, preparada per la batalla.

El que sí va agreujar la situació foren aquests primers morts, barrejats amb la calor i la humitat elevada. Imagineu-vos una gran quantitat de cadàvers exposats a la calda que feia i a la forta humitat. Tot un caldo de cultiu pels dípters, per les mosques i els mosquits. Molts d’ells hematòfags, xucladors de sang. Una gran quantitat d’insectes: tàvecs, mosques d’estable, mosques d’ase, verdes, blaves, etc., a més, moltes mosques posen els ous sobre carn fresca o en descomposició i també en la boca o en els narius dels animals. La combinació de morts, calor i humitat era tota una bacanal per les mosques, que es deurien reproduir molt de pressa.

És en aquest moment que els soldats atacants ocupen l’església fortificada de Sant Feliu, fora muralles, com a caserna, per buscar refugi, a la fresca de les ombres. Així, imagineu-vos per un moment, aquest indret on som ara, ple de soldats cansats, cuits, farts de la calor, la humitat i la persistent insistència de milers de mosques, com estarien ajaguts sobre aquestes lloses que ara trepitgem, buscant la frescor de la pedra. Amb els seus cavalls, també descansant i bevent als abeuradors instal·lats a les capelles. Tot un amuntegament de bèsties i homes, suats, bruts, enmig de la pudor, de l’ambient sòrdid, de la porqueria i la ferum que es genera quan hi ha animals defecant, fa molta calor i sembla que les parets també suïn.

D’aquesta manera, els soldats, enmig de la pena, de la desplaença i la contrarietat van anar lliscant cap el punt més baix de l’ànima i de l’espai, cap a les antípodes de l’èxtasi, cap a les arrels del buit, del no-res. En aquest moment de desesperació i d’astènia col·lectiva deuria sorgir la llavor de l’odi que tots portem a dins, en la part més fosca del nostre interior. Davant la frustració de no poder haver la ciutat van decidir descarregar tota la força, la ràbia i la impotència, que es regenera amb la rancúnia, sobre els símbols de l’altre, de l’enemic, dels gironins. Perquè el llenguatge religiós és radical, per tractar sobre les coses de més transcendència, el més sagrat.

L’objectiu fou la tomba de sant Narcís, el cos del sant.

En una revolada, el sarcòfag ja era a terra i el cos del sant ja el tenien a les mans alguns soldats, que començaven a esquarterar-lo, enmig de la follia i la cridòria general, d’aquells rostres en la penombra de l’església, en la opacitat física i moral.


Segons la llegenda, aquest és el moment de la plaga de les mosques, com a càstig diví per la profanació del sepulcre, però aquest cop són milers i milers les que surten del cos del sant i comencen a atacar els soldats i els cavalls. Piquen, mosseguen i s’introdueixen per tots els orificis que poden dels homes i les bèsties. Així ho narra, Bernat Desclot, un cronista de l’època: “e eren mosques ben tan grosses e tan grans com una glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatre milia cavalls de preu e ben vint milia d’altres, sens tot si, que anc la plaga que Déus dona en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta.” I això és el que es representa en aquest quadre tan estrany que tenim aquí al davant.

El principi del fi de l’ assetjament a la ciutat. La llegenda de sant Narcís i les mosques.

Aquest episodi narrat n’és l’origen, però no és l’únic moment en què apareixen les mosques com les defensores de Girona. En un setge de l’exèrcit francès a la ciutat el 1653, un eixam de mosques verdes i blaves van atacar els francesos i així surt recollit en un imprès de l’època. També hi ha una referència del famós ministre mercantilista, Colbert, que explica en un memorial adreçat al rei Lluís XIV, El Rei Sol, que en un moment del setge, els gironins “posaren a la muralla una urna on hi havia el cos d’un sant bisbe de la ciutat, i al moment volaren al seu entorn tan gran quantitat de mosques que, caiguent damunt del vostre exèrcit, perdéreu tota la cavalleria”. A més d’aquest setge, també en d’altres es repeteix la llegenda de les mosques.

– Heu de tenir clar que una llegenda és una història que s’explica des de fa molts anys i que té una part de veritat i una part de mentida. Moltes vegades sorgeix de la necessitat de creure en els miracles i dels intents de mitificar els orígens i la història d’un lloc concret.

No obstant, és molt curiosa l'atracció que desperten, aquests petits éssers, per aquestes terres. Dalí ja es va interessar per la putrefacció de la carn, de les formes, per la descomposició, artística i moral. Així, les mosques eren el seu instrument per vehicular la seva angoixant visió del món (o el deliri grandiloqüent d'un molt tocat per la tramuntana).

Però no és l’únic que ha mostrat interés per les mosques, altres artistes gironins que, en algun moment, han utilitzat aquesta iconografia són Emília Xargay, Vila Clara, Domènec Fita o Carles Vivó. Però Dalí és, sens dubte, el que sentia més fascinació pel món de les mosques i així ho reflexa ell mateix en un dels seus escrits: “Quan pintava em posava sucre de dàtil a la punta del bigoti, i una mica de mel a la comissura dels llavis, i em posava a esperar el gran moment de bavar de satisfacció. Sempre que pinto bavo de satisfacció. De manera que esperava que vingués la mosca, s’aturés a la comissura de la boca entreoberta i penetrés llavors en ella. Quan la tenia dins, tancava la boca i la mosca feia “Brrrr” i la deixava anar, i llavors una altra mosca, i una altra...”.
Dalí també sentia, en menor mesura, una certa seducció per uns altres insectes, les formigues, que també formaven part del seu món íntim. En la croada del rei francés Felip III, contra el rei Pere, de la que us acabo d’explicar l’episodi de les mosques i del setge a la ciutat, també hi apareixen les formigues. Davant les costes de Palafrugell, l’exèrcit francès va patir una derrota naval, a mans de Roger de Lloria, que anava al capdavant de la flota que va derrotar la de Felip III, just davant de les illes Formigues. En aquell lloc, hi ha una placa que commemora aquesta sagnant derrota naval.

– Roger de Lloria fou un autèntic sàdic. Hi hagué molts morts, membres amputats, crits, por, foscor..., voleu que us expliqui com va anar?

– Sí, sí!!, explica, explica, ens agraden molt aquestes històries!

Doncs bé, en la crònica de Ramon Muntaner, es parla d’un desembarcament de 80 galeres, conduïdes per Roger de Lloria, a les Illes Formigues. Tothom que ha estat en aquests illots, sap que això és impossible, per falta d’espai i bones condicions d’atracament i menys, com pretén el cronista, que les 80 galeres estaven amagades rere els illots per sorprendre els francesos. Es tracta, clarament, d’un intent de mitificar l’episodi.


Sigui com sigui, ja us podeu imaginar el què va passar.

La batalla fou de nit. Milers d’homes en guerra. Crits. Grans sorolls de vaixells xocant. Por, molta por. Segurament els crits, a més de voler intimidar els enemics, també eren per treure’s la por de sobre. Segur que molts d’aquests soldats no sabien nedar i en un moment on encara no hi havia artilleria en els vaixells, els morts havien de ser un per un. Cos a cos o a mans dels ballesters.

Bernat Desclot parla de 6000 morts.

Tot un tapís de cossos inanimats, amputats, esguerrats, d’homes malferits desitjant morir per acabar amb la lenta i terrible agonia.

Roger de Lloria va guanyar l’enfrontament de forma molt heroica. Un gran estratega, però també, com us he dit, un gran sàdic. A uns quants supervivents els va lligar a un vaixell i els va fer ofegar a alta mar. A uns altres els va fer formar en fila índia, amb una corda i els va treure els ulls. “Feu-los trer abdós los ulls e enfilá’ls en una corda”. Al primer home, només li va treure un ull perquè pogués guiar la resta fins la frontera. Tot un missatge de poder pel rei de França. El senyor de les mosques, Sant Narcís, en aquest cas, no va fer acte de presència.

– Així el sant patró de Girona, sant Narcís, és el senyor de les mosques? Això em recorda un llibre que em va agradar molt de petit i que es titula precisament El senyor de les mosques, però no recordo l’autor...

– William Golding. I aquest llibre està molt bé, jo també el vaig llegir de petit. El seu autor parteix del fet que el senyor de les mosques és com es coneix a Belcebú, el diable. Un símbol per parlar de la part més fosca de l’ànima humana. La maldat, la violència primordial que tots portem a dins.

En aquest món d’opacitat, les mosques sempre hi apareixen. Aquests petits insectes, les nostres companyes ho vulguem o no a vegades, sempre ens han despertat curiositat afectiva o sàdica.

Jocs infantils. Cruels o innocents, d’arrencar ales a les mosques o altres martiris o jugar a agafar-les per poder sentir el plaer de tornar-les a deixar lliures. Però les mosques sempre han estat un símbol de corrupció, degeneració i putrefacció. Ara que parlem de putrefacció, algú ha vist la peli de Boadella, Buen viaje, Excelencia, sobre els últims dies de la vida de Franco?

– No.

– Doncs, l’heu de veure, està molt bé. En ella, Boadella es dirigeix a les mosques, perquè vol mostrar que van ser les úniques que van plantar cara a la dictadura de Franco, fins al final. De fet, Franco, apareix al llarg de la pel·lícula com un autèntic belcebú, rodejat de mosques, que ensumen la putrefacció física i moral del Generalíssim.

En el darrer episodi bèl·lic en què apareix sant Narcís, en els setges que els exèrcits de Napoleó posaren a la ciutat de Girona, el 1808 i el 1809, que pròximament se’n celebrarà el bicentenari, no apareix cap referència a les mosques, però sí a sant Narcís, “Generalíssim” dels exèrcits, un indubtable belcebú gironí, protector de la ciutat.

En aquest viatge per la ciutat de les mosques i la seva història, heu vist com aquests petits insectes, aquestes petites taques negres, sempre han estat presents a la Girona tèrbola, sòrdida, dels carrers foscos i costeruts del call a l’època medieval, però aquestes mosques no només les trobem en un passat llunyà. En el passat més pròxim, també trobem aquestes petites taques negres, enmig del tedi i la grisor. Quan l’alè de la ciutat era dens, tebi, de solitud i tristor.

En l’època dels vestits vells, negres i d’esperits corcats. En l’època dels militars i els capellans. De les tombes i les beates. De la tristor i la deixadesa.

Aquest paisatge no era exclusiu de la Girona immortal, també era el paisatge de l’Espanya del tombant de segle, del decadentisme, on hi predominava el color negre, enmig d’una crisi de civilització, que quedava reflectida en l’art i la literatura. On la figura de l’intel·lectual es segregava de la multitud i establia una mirada crítica a aquesta grisor espiritual: Rusiñol, Regoyos, Solana, Verhaeren, Unamuno, Baroja, Maragall i molts d’altres.


Des de fa uns anys, aquesta ciutat sembla haver tornat a la vida, a la llum, a una resurrecció floral i espiritual. Però encara són moltes les mosques que pul·lulen per la ciutat: la desconfiança, les falses aparences, la insinceritat, l’egoisme, l’individualisme, la inseguretat, la superstició, la precarietat laboral, l’odi, el tedi, el recel a l’estranger, la Setmana Santa, l’especulació, el mal, els prejudicis, la buidor i les idolatries als nous sants, a les noves esclavituds.

Un reportatge?

El tema del reportatge: Girona i les mosques.

No és un tema nou, inèdit. Ja existeixen molts treballs que parlen sobre el miracle de Sant Narcís. En Pep Valsalobre té un bon treball, ben documentat i extens. També hi ha el de l'Anna Cortadellas o el de Ramon Alberch. A més d'aquests treballs, trobem nombrosos articles, com el d'en Pep Vila, o algunes referències al miracle gironí de les mosques.

A mi em seduïa poder fer alguna cosa que fos una mica diferent del que s'havia fet. Fer alguna cosa atractiva. Sota una clara voluntat d'agradar. La solució és la literatura. Per això, aquest treball s'allunya molt del reportatge convencional i així m'ho ha fet notar la Rosa Gil, però a la vegada m'ha donat ànims per no aturar-nos aquí, cal seguir endavant, fins al final. Encara que el resultat no sigui del tot un reportatge clàssic.

Espero que tots els altres del màster opinin igual. Gràcies Rosa.

Veurem com acaba tot. Espero més consells i comentaris.